“No és un xou d'humor”

No sé si és d'humor o no, la gent riurà, això sí. Perquè el programa és simpàtic, és un format amable. Faig de presentador i, a més de ser el mestre de cerimònies del teatre on rebem el públic, també tinc un perfil més periodístic, ja que vaig a entrevistar persones que van conèixer el còmic protagonista del capítol. És un programa que té una mica de tot: hi ha espectacle, gags, i també la participació de convidats que es presten a fer a l'escenari números i gags actualitzats del protagonista.

Un homenatge però també hi ha la intenció de donar a conèixer millor l'humorista. Per exemple, en el capítol de l'Eugenio, visito casa seva, parlo amb el fill, vaig al bar on actuava... i després també conversem amb personatges que el van conèixer. Amb el Rubianes, parlo amb la germana i els seus amics. El programa té aquesta part de descoberta del còmic, d'esbrinar com era. I es combina amb imatges d'arxiu, amb actuacions de l'humorista, cosa que permet que l'espectador el vegi en acció. I una tercera part que es realitza en un local, en un teatre, on ve gent de l'espectacle i gent que no ho és i fem actuacions i números. El programa defuig la nostàlgia, vol fer passar una bona estona mentre expliquem qui era el còmic.

No fan només monòlegs. Fan el que han de fer, o canten una cançó. Per exemple, en Manel Fuentes fa un monòleg d'en Rubianes i a l'Helena Garcia Melero li toca una part del doctor Caparrós. O la Pilar Rahola, que pot ser que canti una cançó.

El que passa és que no definiria Còmics com un xou estrictament d'humor. No hi ha cap pretensió de fer riure, sinó de passar una bona estona.

Sí, el que passa és que som un equip simpàtic, agradable [té de col·laboradors fixos Manu Guix, que l'acompanya amb el piano en els números musicals i ambienta les seqüències del teatre, i el personatge del senyor Bohigues, que fa de cambrer bocamoll i poca-solta] i la gent riurà amb nosaltres. Però també té aquest vessant més d'investigació entorn de l'humor que fa que faci de reporter i me'n vagi a Sevilla a fer un reportatge sobre com és l'humor andalús i les diferències amb el d'aquí. També faig un reportatge sobre l'humor de les dones, si és diferent del dels homes...

Sí, és el que em diu la gent, no sóc tan cridaner com la imatge que tenen de mi els espectadors que veuen segons quin tipus de programa. És veritat que és un altre Àngel Llàcer, potser més personal.

És clar. Catalunya és casa meva i TV3 és la meva televisió, amb la qual he crescut. No hi he treballat gaire, però m'hi sento com a casa meva.

Sí, em va trucar la productora Lavínia, que és l'encarregada del programa, perquè havien pensat en mi. El fet d'encarregar-me també de la part de les entrevistes em va atraure, i com que sóc més reposat... era també una manera que l'audiència em veiés diferent.

Ara estic preparant la gira de l'obra de teatre El petit príncep, que el 10 d'agost va al Festival de Peralada, i després a la tardor girarem per tot Catalunya per tornar per Nadal a Barcelona. A més, també a mitjan octubre estreno un Shakespeare a la sala gran del TNC.