Ningú indiferent

Vol­dria feli­ci­tar l'equip de TVC que va estar al cap­da­vant de les retrans­mis­si­ons de l'euro­peu d'atle­tisme de Bar­ce­lona. A mi cap de les pro­ves m'interes­sava gens ni mica; algu­nes mai les entendré –jave­lina, pes, disc– però Arcadi Alibés, Xavier Bonas­tre, Jordi Robi­rosa i tot el per­so­nal que els acom­pa­nyava van estar a l'altura de les cir­cumstàncies. Enho­ra­bona.

Dit això, vol­dria dir també que somio una tele­visió en què esti­gui vetat, cen­su­rat, pro­hi­bit i per­se­guit dir “la veri­tat és que” cada tres parau­les. Somio que la man­dra, les parau­les crossa, l'empo­bri­ment del llen­guatge siguin històries pas­sa­des. Somio que mai més es digui “unes meres­cu­des vacan­ces”. Somio que el pre­sen­ta­dor del TN no s'entre­ban­qui dues vega­des en cada noti­cia que lle­geix al tele­promp­ter. Somio que mai més ningú dirà “tal cosa no ha dei­xat ningú indi­fe­rent”. ¿Cre­uen que és pos­si­ble que ningú, mai més a la vida, uti­litzi aquesta expressió? Sé que és com­pli­cat, que demano qui­me­res difícils de dur a terme, però com a mínim ¿podríem esforçar-nos perquè des­a­pa­re­gui de cròniques, crítiques i intro­duc­ci­ons?

Desitjo que així sigui, desitjo que algú vet­llarà algun dia per nimi­e­tats d'aquest tipus. Ja entenc que no deu ser fàcil incul­car amor i passió per la llen­gua, que com­porta molt d'esforç i cert des­gast. Quan arribi aquest dia de glòria pro­meto cele­brar-ho amb xam­pany francès i sor­tir a brin­dar amb tot­hom qui passi pel car­rer. Però sobre­tot, sobre­tot, el que puc pro­me­tre sense por d'equi­vo­car-me és que no em dei­xarà indi­fe­rent.