Judici popular

Els temps han can­viat molt a tele­visió des que fa més de 15 anys una jove Ana Rosa Quin­tana amb ves­tit jaqueta aju­dava a impar­tir justícia a Tele 5. Ara és San­dra Bar­neda, i De buena ley aposta molt més per l'espec­ta­cle que no pas ho havia fet Vere­dicto. Ara l'estre­lla no és el jutge sinó el públic del plató. De fet, el lle­trat –que és advo­cat però no jutge– escolta les dues parts durant cinc minuts escas­sos i se'n va a deli­be­rar. La resta de l'espai es basa en les opi­ni­ons del públic del plató, que cri­tica amb vehemència algun dels pro­ta­go­nis­tes. Massa vehemència. De seguida Tele 5 ha hagut d'adme­tre que tant els liti­gants com el públic són actors, tot i que els casos són reals. Aquesta sen­sació de fal­se­dat, de tea­tre, pot per­ju­di­car l'espai tot i que està bé que per un cop un xou admeti que els pro­ta­go­nis­tes són actors. El que passa és que no li hau­rien d'haver can­viat el nom: De buena ley és la versió espa­nyola del for­mat italià Forum, un títol més apro­piat. Aquí del que es tracta no és d'impar­tir llei sinó de mun­tar un debat sobre temes quo­ti­di­ans, amb molta dis­cussió i una certa polèmica. Tot i això, el que enganxa és espe­rar al final a veure a qui dona la raó l'expert.