Debat a 8TV

Els nos­tres polítics tenen la pell molt fina. Els costa accep­tar les crítiques i no els costa gens sen­tir-se fis­ca­lit­zats pels mit­jans de comu­ni­cació. Sense entrar en con­si­de­ra­ci­ons sobre fòbies i afi­ni­tats entre par­tits polítics i grups mediàtics –això dona­ria per a un altre arti­cle–, el jou que la junta elec­to­ral exer­ceix sobre la cir­cu­lació de la infor­mació en cam­pa­nya elec­to­ral només es pot qua­li­fi­car de lògic en un con­text com el nos­tre. Els par­tits volen sen­tir-se pro­te­gits, volen que els cri­te­ris de pro­por­ci­o­na­li­tat vagin a missa i que això sigui per als orga­nis­mes públics un dogma de fe. En aquest sen­tit, mai m'ha sem­blat estrany que s'obli­gui les emis­so­res publi­ques a regir-se per un ordre i un temps con­crets a l'hora d'ela­bo­rar les infor­ma­ci­ons de segui­ment de les cam­pa­nyes: tenen por i volen tenir-ho tot lli­gat i ben lli­gat. La decisió d'obli­gar 8TV a accep­tar Daniel Fernández –o qui el PSC decidís– per al debat de diven­dres és també assu­mi­ble des dels seus paràmetres d'acció: “Hi havia d'haver algú del PSC.” Ara, em sem­bla com­ple­ta­ment lògica la decisió de 8TV –emis­sora pri­vada, recor­dem-ho– de sus­pen­dre el debat. Sense entrar en la –cal­cu­lada– dei­xa­desa del PSC a l'hora de res­pon­dre, ni en les excu­ses sobre l'agenda de Carme Chacón, haver accep­tat hau­ria supo­sat un pre­ce­dent segons el qual a par­tir d'ara els par­tits polítics podrien enviar als debats elec­to­rals la per­sona de les seves llis­tes que a ells els donés la gana: el número 15, per exem­ple. I això seria un empo­bri­ment encara més ver­gonyós, tant per al ciu­tadà com per al peri­o­disme.