Camí de Grècia

Juan Car­los Eli­jas (Tar­ra­gona, 1966) pre­senta el seu vuitè poe­mari, Del­fos, me has ven­cido. El publica a la bar­ce­lo­nina col·lecció de poe­sia El Bardo. Fa temps, l'any 1998, va ini­ciar la seva pro­ducció poètica amb Vers.o.s. atávicos, i amb una tri­lo­gia que, amb el títol comú de Las­Tres. PoeTría, es va com­ple­tar amb La tribu brama libre (2003) i Ver­sus inclu­sive (2004). Va venir després el lli­bre Camino de Extre­ma­dura (2005), poe­mari amb el qual va obte­nir el Pre­mio de Poesía Miguel Labor­deta. L'any següent va aparèixer a Varese, Itàlia, una bellíssima pla­queta pri­vada que, fora de comer­ci­a­lit­zació, con­te­nia el poe­mari Talkin' heads. El 2006, i escrit jun­ta­ment amb Manuel Camacho, va publi­car a Pue­bla (Mèxic) Al alimón, un poe­mari que havia estat merei­xe­dor del premi del IV Cer­ta­men de Poe­sia Tau­rina de la Dipu­tació d'Ala­cant. I el 2007 va tor­nar a publi­car Talkin' heads, en una edició oberta a les lli­bre­ries i al públic. Després d'onze anys de l'apa­rició del pri­mer lli­bre de poe­mes, es publica aquest Del­fos, me has ven­cido (Bar­ce­lona, col·lecció El Bardo, 2009). Si, tal com afirma Juan Car­los Eli­jas, cada nou lli­bre és una espècie de salt al buit, la par­ti­cu­lar aposta que conté aquest poe­mari és, sens dubte, la mul­ti­pli­ci­tat de veus, dar­rere les quals per­sis­teix el batec, entre les diver­ses bam­bo­li­nes de temes i geo­gra­fies, de pai­sat­ges i mito­lo­gies, de sor­pre­ses i cons­tel·laci­ons, l'ombra de l'actor que el poeta inventa perquè pro­nunciï els ver­sos que també inventa però que diuen la seva veri­tat, aque­lla ombra que –cal dir-ho clara­ment– és l'estil, una sub­til per­fecció de la impos­tura, del fin­gi­ment. Aquell eteri refi­na­ment que és la poe­sia i que Fer­nando Pes­soa va expo­sar amb una clare­dat escan­da­losa: «El poeta és fin­gi­dor. / Fin­geix tan com­ple­ta­ment / que fins fin­geix que és dolor / el dolor que de bo sent. // I qui lle­geix el que escriu / en el dolor lle­git sent / no els dos que el poeta viu / ans només el que ell no té» (Poeta é um fin­gi­dor). El fin­gi­ment esdevé, doncs, la més deli­cada forma de conei­xe­ment: «Fin­gir é con­he­cer-se», afir­mava Fer­nando Pes­soa. En defi­ni­tiva, la poe­sia es con­ver­teix en un acte de vida, un acte amb el qual el poeta cerca sig­nes per enten­dre's amb si mateix i amb el lec­tor. I allò que ha de ser entès és l'eterna presència del que és peri­ble, tran­si­tori: el cant con­tra l'esfinx del que és per­du­ra­ble. Aquest és el cen­tre del poe­mari Del­fos, me has ven­cido.

Divi­dit en tres parts, mos­tra una decla­ració d'inten­ci­ons pre­sen­ta­des amb lemes de Ramón Iri­goyen i els sud-ame­ri­cans Juan Bañuelos i César Dávila Andrade. Les mito­lo­gies, la història, la vida quo­ti­di­ana i la mirada cap a l'edat d'or no només es diri­gei­xen a Grècia, sinó que s'este­nen cap a l'altre cos­tat de l'Atlàntic. Del­fos, me has ven­cido, escrit en paràgraf poètic o vers llarg, també per­se­gueix el som­riure del lec­tor mit­jançant jocs con­cep­tu­als i lèxics en què habita la iro­nia. Però, per damunt de tot, i segons afirma Enri­que Badosa a l'epíleg, el poe­mari de Juan Car­los Eli­jas és una «periégesis d'entu­si­asme no ali­ena a un viatge inte­rior». Periégesis, sí, i també peri­ple; diàleg entre el relat lite­rari i l'experiència viat­gera. Viatge ano­me­nat, sí, viatge vis­cut també. Aquest és el doble joc en què es mouen els con­jurs amb els quals es pot ani­hi­lar l'avenç del temps que por­tem a dins: Aquil·les fugint de la fletxa que busca el seu taló.