Àngel tendre i revelador

Pepa Plana s'ha de bara­llar, fins ara, que ella és una pallassa però que vol diri­gir-se, prin­ci­pal­ment, al públic adult. La ten­dresa i la bon­dat d'un nas ver­mell pot més que la blan­cor i la des­pro­porció del pallasso. En aquest Paradís pin­tat, per fi, és inqüesti­o­na­ble la mala llet i el cop de puny que fum a l'espec­ta­dor sense neces­si­tat de cap acció que tras­balsi el públic. Ella és un àngel des­pre­o­cu­pat, incapaç d'enten­dre el valor d'una vida humana. No passa gaire res en el seu estat d'ànim i deixa atònit l'espec­ta­dor.

Pepa Plana pre­senta el nas de pallassa més con­tro­ver­tit. Perquè, sí, aquest àngel (que ella con­ver­teix en femení) beu de l'humor blanc del nen que no entén res i tot ho expe­ri­menta curiós, però alhora es tras­llada en un dels llocs més antipàtics d'aquesta huma­ni­tat: allà on es com­prova que la civi­lit­zació es gira d'esque­nes a la seva obli­gació. I si algú con­fi­ava en l'àngel de la guarda, de seguida es veu que no és prou. Ella cons­tru­eix un àngel imma­te­rial que des­perta la huma­ni­tat més sen­tida al públic. El que s'adona de les seves limi­ta­ci­ons físiques i de volun­tat. El que se sent incapaç d'afron­tar l'obli­gació moral d'actuar. El que pre­fe­reix aban­do­nar tot hero­isme i arrau­lir-se altra vegada al qua­dre de la per­fecció. El que evi­den­cia que la huma­ni­tat és tan imper­fecta com lliure per pren­dre deci­si­ons. És ten­dra de gest, ingènua de situ­ació però amb un caràcter fort que deixa petja. La seva nar­ra­ti­vi­tat escènica, més enllà dels pro­vo­ca­dors gags, atrapa aquest cop l'ànima de l'espec­ta­dor i li fa una sac­se­jada, que con­vida a rebel·lar-se, a actuar.