Oïdes sordes, crits llançats al buit

segons Dostoievski, de qui la companyia Ignífuga porta a escena el conte El jugador, un francès actua a la ruleta amb estratègia per allargar l'agonia; un rus, ho cedeix tot a una sola sort. Aquest és el seu fat. Es desesperarà igual si perd, i serà el centre de les enveges si guanya. Però el que diferencia la manera d'afrontar la vida és que l'afronta sense reserves. Aquest vendaval de personatges hauria d'arribar clar i dirigit com un llampec al rostre dels espectadors. Però, estranyament, la interpretació s'embarbussa amb un text un punt forçat, no naturalista que cau defallit al prosceni; no arriba amb contundència a l'espectador.

Les maneres d'entendre l'amor cap a Poline, tan diferents entre el candidat francès i la serventa russa, arriben difuminades a platea. Potser perquè hi ha faltat convenciment o energia a defensar els personatges. S'intueix massa l'actitud dels actors cap al personatge, com si no hi hagués una identificació prou clara. L'aposta ha estat prudent o no ha tingut prou temps per posar tota la carn a la graella. La força dels personatges hauria de provocar un vendaval, que només genera un remolí entre els personatges. La divertida aparició de Saskia Giró dona un punt de consistència a l'escena. Però hi segueix faltant la sang que brollaria de les temples dels tres amics rics que fan la juguesca d'apuntar-se amb la pistola i prémer el gallet. Els de la Ignífuga parteixen habitualment de novel·les de notable controvèrsia. Ho van fer amb Kohlhaas i també amb A house is not a home. Ara, ataquen una peça de Dostoievski que posa en cada plat de la balança l'amor i els diners i no aconsegueix segellar un equilibri raonable, que pacifiqui l'ànima i el cos.