De quan Nazario era un perill social

Pot sem­blar una afir­mació política­ment incor­recta, però la dic: quina sort els que vam viure els dar­rers anys del fran­quisme i prin­ci­pis de la Tran­sició. Sense fri­vo­lit­zar els fets sag­nants que a con­seqüència de la dic­ta­dura es van viure, hi va haver, d’altra banda, un esclat cre­a­tiu que res­po­nia a molts anys de repressió. El còmic va ser un mitjà que de sobte va fer un gir cap a temàtiques adul­tes i, dins d’aquest camp, a fan­ta­sies que, para­do­xal­ment, tenien molt a veure amb la rea­li­tat. Naza­rio Luque va donar imatge al que fins ales­ho­res era el món sòrdid de pros­ti­tu­tes, pin­xos, trans­ves­tits i trans­se­xu­als de la Ram­bla bar­ce­lo­nina, i li va saber donar color. La sèrie Anar­coma pre­sen­tava l’insòlit per­so­natge d’un trans­se­xual inves­ti­ga­dor pri­vat. Humor, aven­tura, cos­tu­misme, però també denúncia en una època en què es llui­tava per dero­gar la llei de peri­llo­si­tat social, que havia subs­tituït l’any 1970 la llei de vagos y male­an­tes que con­si­de­rava els homo­se­xu­als delinqüents. Naza­rio va bom­bar­de­jar amb un còmic trans­gres­sor i irre­ve­rent aquest estat de les coses.