Broggi redobla l’aposta de García Lorca

L’estil de “¡pausa laaaarga!” d’Oriol Broggi lliga perfectament amb la voluntat de Federico García Lorca. El dramaturg va triomfar per primer cop amb aquesta mena d’obra dramàtica rural que es completa amb un tercer acte simbòlic (molt més emparentat amb El público que amb Yerma, posem per cas). Mana la capacitat de l’autor de construir precioses imatges a través dels mots.

Lorca va construir una obra que permetia donar veu a les dones en un drama de venjança i preteses infidelitats. El que per a la societat del moment de Lorca era una disputa entre dues famílies, per a ell va ser una demostració de la poca llibertat de les dones. El treball que fan Clara Segura i Nora Navas (que, puntualment, s’intercanvien els papers) agafa un pes en la peça irrebatible. Elles són la mare d’ell i la núvia, però també la dona que ja espera el segon fill de Leonardo (el primer xicot), i fins i tot la lluna i la Mort. La màgia és que, el que podria ser un duel entre els dos homes (el que no es va casar amb la núvia i el que sí que ho ha fet, però se sent enganyat abans de la primera nit de noces), és en realitat un duel entre dues dones per Lorca (el de la núvia i el de la mare). Però Broggi, amb aquest joc de desdoblar personatges, ha fet que aquest duel, en realitat, sigui una veu coral que reivindica llibertat per a la dona a partir del treball de Navas i Segura. Cap de les dues venç sobre l’altra. Totes dues construeixen juntes, com el vers final en què sembla que es passin el ganivet, de mà en mà, el que furga dins del ventre fins a trobar l’arrel del crit més primitiu. Similar als casos d’Adiós a la infancia, una aventi de Marsé o La mort d’Ivan Ilitx o Tonio, el poeta, peces en què Broggi demostra la seva capacitat de fer dramatúrgies sobre peces literàries. L’únic però, potser, és que aquesta lluita tan brutal avui emociona però costa trobar-hi una identificació directa amb el públic. Es gaudeix d’un drama molt ben narrat amb un conflicte conegut.

Hi ha dos altres elements que cal abordar: d’una banda, la composició musical. Perquè, lluny de limitar-se al flamenc habitual, (la música que escoltava Lorca del poble gitano, certament) han volgut tenyir-lo d’una música popular molt més àmplia, que arriba a abraçar alguns ritmes d’ara. Per això, i amb un punt de comicitat, sonaven des de banda sonora de western fins a garrotín, havaneres i la música mestissa que tant identifica Joan Garriga (La Troba Kung-Fú), amb qui torna a col·laborar després d’aquell L’orfe del clan dels Zhao. Garriga, fins i tot, introdueix una tonada del mateix Lorca de quan els de La Barraca feien teatre pels pobles.

Finalment, sí, la presència del cavall és preciosa (ja lluïa a 28 i mig). Sembla inaudit en un espai tan petit (per molt que esdevingui un escenari gegantí per als actors, que actuen ajudats per l’amplificació en alguns moments del drama) el trotar dominant del cavall que arriba a identificar-se amb el mateix Leonardo.

Ivan Benet domina amb un personatge molt més esquerp del que ell aparenta (el que fa el personatge encara més interessant). Pau Roca és un convincent fill obedient, que se sent traït i que no sap anul·lar l’ombra que contínuament el persegueix. Anna Castells i Montse Vellvehí completen l’escena amb uns personatges secundaris que donen frescor, context. Un molt bon treball, que estrena butaques (si més no, un elegant encoixinat) i que ja s’augura com un dels èxits del Grec Festival 2017.