L’èxit de la vida de Pau Donés

Les lle­tres són una de les mar­ques de Jarabe de Palo , aque­lla poe­sia vital sen­zi­lla però ine­xo­ra­ble: “Que bonito es el amor / Más que nunca en pri­ma­vera / Que mañana sale el sol / Por­que esta­mos en agosto / Depende / De según como se mire, todo depende” diu en un dels ver­sos d’un dels èxits del grup de Pau Donés, que dimarts a la nit en el Fes­ti­val de Pera­lada va actuar per pri­mer cop en la gira d’ani­ver­sari dels 20 anys com a banda i dels 50 del líder, can­tant i com­po­si­tor. Just en un moment en què aquesta lírica li ha ser­vit de nou per afer­rar-se a l’èxit, el més impor­tant de tots: la vida.

Va ser el moment més emo­tiu de la nit de Pera­lada quan, abans d’inter­pre­tar Humo , Pau Donés va expli­car el motiu pel qual estàvem con­vo­cats a l’audi­tori del cas­tell: “He escrit cançons dels meus fra­cas­sos amo­ro­sos; perquè sem­pre han estat elles les que m’han dei­xat i amb la volun­tat de recu­pe­rar-les”, va dir Donés amb iro­nia, que en aquests casos és reco­ma­na­ble, i va pro­vo­car com­pli­ci­tat i ria­lles entre el públic. “Però n’hi ha una que no m’ha dei­xat; m’ha sor­tit bé: la vida.” L’audi­tori, entre­gat ja des del pri­mer minut de con­cert, va aplau­dir sono­ra­ment abans de la inter­pre­tació de la cançó, de gran sen­si­bi­li­tat i que recull aquesta lírica amb molta duresa: “Ahora que ya no me importa / que la vida se vista de negro.” Referència a la malal­tia, sobre la qual Pau Donés va tor­nar a “iro­nit­zar” dedi­cant part del reper­tori a les ami­gues, abans novi­e­tes i que ara, en un rol mater­nal, es pre­o­cu­pen per si tant de salt a l’esce­nari és com­pa­ti­ble amb el fet de pren­dre’s la químio. Pau Donés va exhi­bir ener­gia i posi­ti­vi­tat: va dema­nar si el so era el cor­recte després que les pri­me­res cançons, el baix i la gui­tarra pren­gues­sin pro­ta­go­nisme; és estiu i s’ha de cele­brar l’ale­gria de viure i per això el públic va core­jar, a cor què vols, cançons de les quals s’apre­cia la bellesa en solista o en acústic. En un for­mat de banda, va repas­sar cançons de l’anto­lo­gia jara­bi­ana com ara Bonito, La flaca, De vuelta y vuelta i Agua, ins­pi­rada en un viatge amb auto­ca­ra­vana fins al cap de Creus. Amb Grita com a bis final, el cant a la urgència vital va ser total.