escriptors del camp de tarragona

Joc Partit de narradors

L'articulista parla de la conversa que van mantenir els escriptors Rosa Pagès i Lluís Figuerola al Teatre El Magatzem de Tarragona dins del cicle Joc Partit que organitzen els Escriptors del Camp

El dijous dia 10 de desem­bre, els assis­tents al Tea­tre El Magat­zem de Tar­ra­gona vam poder gau­dir de la segona edició de Joc Par­tit, orga­nit­zat pels Escrip­tors del Camp de Tar­ra­gona del Depar­ta­ment de Filo­lo­gia Cata­lana de la URV (Uni­ver­si­tat Rovira i Vir­gili). En aquesta ocasió vam tenir el plaer d'escol­tar el diàleg entre dos escrip­tors del Camp de Tar­ra­gona dedi­cats, majo­ritària­ment, a la nar­ra­tiva per a adults. D'una banda, la reu­senca Rosa Pagès, guar­do­nada el 2009 amb el premi Vila d'Ascó per la novel·la Àngels de pedra, encara en premsa. Ha escrit diver­sos reculls de con­tes, com ara La veïna i altres ani­mals domèstics (premi Ribera d'Ebre 2008). D'altra banda, el vallenc Lluís Figue­rola Ortiga, que ha gua­nyat pre­mis lite­ra­ris de nar­ra­tiva curta a Fal­set, Tremp i Santa Bàrbara. Ha publi­cat dos lli­bres de nar­ra­ci­ons i a finals del 2008 va publi­car el seu pri­mer lli­bre de poe­mes, Plu­gim de cen­dres.

L'acte es va obrir amb un clip escènic sobre l'obra dels escrip­tors a càrrec de la com­pa­nyia d'El Magat­zem, que amb la dra­ma­tit­zació d'una petita selecció de tex­tos dels dos escrip­tors va demos­trar que mal­grat les seves diferències tenen punts en comú. Al bell mig de l'esce­nari del Tea­tre El Magat­zem, només dues cadi­res que, en aca­bar el clip escènic, van ocu­par els dos escrip­tors per començar un diàleg sobre la seva obra que va aca­bar deri­vant en altres temes prou interes­sants.

La con­versa es va ini­ciar amb natu­ra­li­tat tot recor­dant el moment en què havien començat a escriure. Lluís Figue­rola, que va començar a escriure quan ja estava jubi­lat, va jus­ti­fi­car el fet tot expli­cant-nos, amb el seu to humorístic natu­ral, que sem­pre havia cre­gut que això d'escriure era cosa de savis. Ell és, en pri­mer lloc, un bon lec­tor, i ens va con­fes­sar que li cos­tava molt escriure, i ara que estava jubi­lat tenia més temps lliure per dedi­car-s'hi. Tot i així, es pene­deix de no haver-ho començat a fer abans. L'escrip­tor vallenc és fill del fran­quisme i això va fer que en plena ado­lescència les seves influències literàries fos­sin cas­te­lla­nes. Els autors cata­lans els va des­co­brir i lle­gir quan ja estava jubi­lat. El grup de tea­tre de Valls, que repre­sen­ta­ven obres en català, va ser la seva «sal­vació».

Rosa Pagès va expli­car que, amb 13 anys, la pri­mera moti­vació per escriure eren els con­cur­sos que Òmnium Cul­tu­ral cele­brava cada any. Amb l'excusa de par­ti­ci­par en aquests con­cur­sos va anar escri­vint fins que va ado­nar-se que volia dedi­car-s'hi. L'escrip­tora reu­senca va estu­diar filo­lo­gia cata­lana i això va fer que s'envoltés de pro­fes­sors i amics que eren escrip­tors. Aquest entorn va pro­pi­ciar que con­tinués el camí que havia triat anys abans. Des de lla­vors, la seva tasca com a escrip­tora ha estat cons­tant, tot i que sem­pre l'ha haguda de com­pa­gi­nar amb la feina i això fa que hagi de robar temps a la família i als amics per poder escriure. L'escrip­tora reu­senca va dir que era molt exi­gent amb ella mateixa i que igual que a Lluís Figue­rola a ella també li cos­tava escriure.

Amb Plu­gim de cen­dres, Lluís Figue­rola, que ens tenia acos­tu­mats a la nar­ra­tiva breu, va sor­pren­dre els seus lec­tors amb un canvi de gènere lite­rari. Rosa Pagès va voler conèixer el per què d'aquest canvi cap a la poe­sia i no cap a la novel·la. El vallenc li va expli­car que no es veia en cor de fer novel·la i que, encara que la poe­sia també era un arti­fici com­plex, per ell havia estat una experiència nova i gra­ti­fi­cant que va des­criure com un «sofri­ment dolç». En la poe­sia, ine­vi­ta­ble­ment, l'autor s'ha de des­pu­llar més; és per això que ha de ser alhora ago­sa­rat i humil, ens deia Figue­rola.

Un tema que també es va trac­tar va ser el del lli­bre digi­tal. Figue­rola va con­fes­sar que, com a romàntic que és, li agra­dava poder tenir els lli­bres amb paper per poder col·lec­ci­o­nar-los, tocar-los, orde­nar-los... Pagès va expres­sar que veu en el lli­bre digi­tal una opció pràctica, més uti­litària, que ha de ser­vir de suport per a dic­ci­o­na­ris, lli­bres d'estil, manu­als...

Els dos escrip­tors van tan­car el diàleg par­lant sobre les influències de cadas­cun. En el cas de Rosa Pagès, la influència clara del seu deta­llisme en les seves nar­ra­ci­ons és la lite­ra­tura japo­nesa. En un segon terme també ho és la lite­ra­tura nord-ame­ri­cana (més expe­ri­men­tal). Lluís Figue­rola ens parla de la influència de la novel·la russa i de l'exis­ten­ci­a­lisme (Sar­tre i Camus), però ens explica que, mal­grat les influències que pugui tenir, la idea matriu neix sovint d'una reflexió, d'un sen­ti­ment o emoció que cal desen­vo­lu­par i tre­ba­llar per arri­bar a trans­for­mar en lite­ra­tura. Els dos escrip­tors també van donar una gran importància a la influència del cinema.

El diàleg es va tan­car amb una reflexió de l'escrip­tor vallenc, que va dibui­xar som­riu­res a tots els assis­tents. Figue­rola ens va expli­car que quan era jove tocava el piano d'oïda i que, tot i que mai ningú n'hi va ense­nyar, amb esforç i paciència va arri­bar a apren­dre a tocar algu­nes peces. Això va fer que algu­nes per­so­nes pen­ses­sin que era pia­nista. El mateix li ha pas­sat amb l'escrip­tura; i és per això que es con­si­dera un escrip­tor d'oïda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.