Virtuosisme

Més enllà de les polítiques de culte que han envol­tat el feno­men Blade Run­ner, penso que sobre­tot cal enten­dre la pel·lícula de Rid­ley Scott com el resul­tat d’un moment en què el cinema va posar la direcció de pro­ducció en el pri­mer ordre cre­a­tiu. Blade Run­ner no era tant una pel·lícula d’autor, sinó un acu­rat tre­ball de cre­ació d’atmos­fe­res visu­als enmig de pai­sat­ges distòpics que ofe­rien un bon embol­call al pro­ducte. Aquest fet pro­vo­cava que la pel·lícula fun­cionés a un ritme pau­sat, que tren­cava amb l’acció per impo­sar el procés d’immersió en un uni­vers visual. Denis Ville­neuve, a Blade Run­ner 2049, no tra­eix aquests postu­lats. La seva pel·lícula recull i ampli­fica les vir­tuts i els defec­tes que tenia l’ori­gi­nal. De nou ens tro­bem un pro­ducte on la para­fernàlia tec­nològica ocupa un lloc des­ta­cat i on la cre­ació d’un món és sem­pre més impor­tant que la reso­lució d’una trama envol­tada d’una certa pesan­tor i d’un to exces­siu de gra­ve­tat en la seva pro­posta. Blade Run­ner 2049 té, però, una par­ti­cu­la­ri­tat. En lloc de tri­om­far l’arqui­tec­tura del deco­rat o els con­tra­llums llu­mi­no­sos, en aquest cas domina la pos­si­bi­li­tat de crear un entorn vir­tual on el món real es dupli­qui sense saber mai què és allò que veri­ta­ble­ment ama­guen les imat­ges. Al llarg de la pel·lícula hi tro­bem un món en què els holo­gra­mes d’Elvis Pres­ley i Frank Sina­tra, per exem­ple, con­vi­uen amb esce­na­ris laberíntics, on els sen­ti­ments reals –fins i tot la sexu­a­li­tat– s’han trans­for­mat en vir­tu­als i on els records, som­nis i repre­sen­ta­ci­ons no fan res més que con­fon­dre’s. Enmig d’aquest espai pas­seja un blade run­ner a la recerca de pis­tes sobre una deter­mi­nada idea de l’ori­gen. Tot ple­gat pot fun­ci­o­nar per als admi­ra­dors de la pri­mera part, però també pot pro­vo­car una certa irri­tació, ja que Blade Run­ner 2049 no és res més que un exer­cici de vir­tu­o­sisme tec­nològic que avança cap al buit. La inter­pre­tació dels actors és massa afec­tada, la bar­reja entre neo-noir i metafísica no acaba d’encai­xar, i sobre­tot fa la sen­sació que la posada en escena ha estat eclip­sada en bene­fici de la para­fernàlia visual. No és cap traïció a l’ori­gi­nal, però pot­ser ha arri­bat l’hora de qüesti­o­nar si l’ori­gi­nal és aquell clàssic incon­tes­ta­ble que tanta gent rei­vin­dica.