Crítica
cinema
Virtuosisme
Més enllà de les polítiques de culte que han envoltat el fenomen Blade Runner, penso que sobretot cal entendre la pel·lícula de Ridley Scott com el resultat d’un moment en què el cinema va posar la direcció de producció en el primer ordre creatiu. Blade Runner no era tant una pel·lícula d’autor, sinó un acurat treball de creació d’atmosferes visuals enmig de paisatges distòpics que oferien un bon embolcall al producte. Aquest fet provocava que la pel·lícula funcionés a un ritme pausat, que trencava amb l’acció per imposar el procés d’immersió en un univers visual. Denis Villeneuve, a Blade Runner 2049, no traeix aquests postulats. La seva pel·lícula recull i amplifica les virtuts i els defectes que tenia l’original. De nou ens trobem un producte on la parafernàlia tecnològica ocupa un lloc destacat i on la creació d’un món és sempre més important que la resolució d’una trama envoltada d’una certa pesantor i d’un to excessiu de gravetat en la seva proposta. Blade Runner 2049 té, però, una particularitat. En lloc de triomfar l’arquitectura del decorat o els contrallums lluminosos, en aquest cas domina la possibilitat de crear un entorn virtual on el món real es dupliqui sense saber mai què és allò que veritablement amaguen les imatges. Al llarg de la pel·lícula hi trobem un món en què els hologrames d’Elvis Presley i Frank Sinatra, per exemple, conviuen amb escenaris laberíntics, on els sentiments reals –fins i tot la sexualitat– s’han transformat en virtuals i on els records, somnis i representacions no fan res més que confondre’s. Enmig d’aquest espai passeja un blade runner a la recerca de pistes sobre una determinada idea de l’origen. Tot plegat pot funcionar per als admiradors de la primera part, però també pot provocar una certa irritació, ja que Blade Runner 2049 no és res més que un exercici de virtuosisme tecnològic que avança cap al buit. La interpretació dels actors és massa afectada, la barreja entre neo-noir i metafísica no acaba d’encaixar, i sobretot fa la sensació que la posada en escena ha estat eclipsada en benefici de la parafernàlia visual. No és cap traïció a l’original, però potser ha arribat l’hora de qüestionar si l’original és aquell clàssic incontestable que tanta gent reivindica.