Li falta trobar el to, encara

Dani­ela Fei­xas és una actriu valenta que fa una colla d’anys va deci­dir escriure tea­tre. Sovint, també l’inter­preta. Va començar amb comèdies, sem­pre amb una mirada rei­vin­di­ca­tiva sobre la dona en la soci­e­tat. La peça par­teix d’aquest to còmic, distòpic, un deliri fan­tasiós, però en el qual se li vol con­fe­rir una rei­vin­di­cació que, per ara, entra massa forçada, amb calçador, sense que el públic pugui enten­dre el perquè d’aquesta fórmula apa­rent­ment anti­na­tura. Li falta tro­bar el to, encara.

Qui no ha somiat mai amb la justícia ven­ja­tiva? De sobte, un botxí d’una acció es lleva al dia següent com a víctima de la decisió que ha pres. Aquest és el còmic leit­mo­tiv d’una comèdia que, evi­dent­ment, tras­llada el rea­lisme a una distòpia fantàstica. Ho fa a través d’un minis­tre de Justícia a qui se’l veu en la inti­mi­tat, en la fra­gi­li­tat fami­liar (mal entesa i pit­jor avin­guda). La política, dar­re­ra­ment, puja a les fus­tes (com ja va ser L’electe). Simone es perd entre l’acu­dit gro­ller i tòpic i l’opor­tu­ni­tat de recu­pe­rar les màximes de la filòsofa i escrip­tora femi­nista Simone de Beau­voir. L’obra supera el natu­ra­lisme des del deliri i bona prova d’això és el tre­ball de Tilda Espluga (amb uns movi­ments còmica­ment mas­cu­lins). Anna Güell fa d’una dona apa­rent­ment tova, però estra­tega por­tes endins: costa d’enten­dre perquè falla en el seu pen­sa­ment. Per últim, Fei­xas s’ha reser­vat el paper més deses­truc­tu­rat, el d’una pros­ti­tuta que deci­deix impli­car-se, bona fe (podria ser el de qual­se­vol pro­fessió peró busca el més extrem, inne­cessària­ment). Són actrius que pre­nen el pols a la pausa, fan que el públic segueixi amb atenció el desen­vo­lu­pa­ment de la trama, però que a l’estrena van arri­bar amb deci­si­ons a defi­nir.