Li falta trobar el to, encara

Daniela Feixas és una actriu valenta que fa una colla d’anys va decidir escriure teatre. Sovint, també l’interpreta. Va començar amb comèdies, sempre amb una mirada reivindicativa sobre la dona en la societat. La peça parteix d’aquest to còmic, distòpic, un deliri fantasiós, però en el qual se li vol conferir una reivindicació que, per ara, entra massa forçada, amb calçador, sense que el públic pugui entendre el perquè d’aquesta fórmula aparentment antinatura. Li falta trobar el to, encara.

Qui no ha somiat mai amb la justícia venjativa? De sobte, un botxí d’una acció es lleva al dia següent com a víctima de la decisió que ha pres. Aquest és el còmic leitmotiv d’una comèdia que, evidentment, trasllada el realisme a una distòpia fantàstica. Ho fa a través d’un ministre de Justícia a qui se’l veu en la intimitat, en la fragilitat familiar (mal entesa i pitjor avinguda). La política, darrerament, puja a les fustes (com ja va ser L’electe). Simone es perd entre l’acudit groller i tòpic i l’oportunitat de recuperar les màximes de la filòsofa i escriptora feminista Simone de Beauvoir. L’obra supera el naturalisme des del deliri i bona prova d’això és el treball de Tilda Espluga (amb uns moviments còmicament masculins). Anna Güell fa d’una dona aparentment tova, però estratega portes endins: costa d’entendre perquè falla en el seu pensament. Per últim, Feixas s’ha reservat el paper més desestructurat, el d’una prostituta que decideix implicar-se, bona fe (podria ser el de qualsevol professió peró busca el més extrem, innecessàriament). Són actrius que prenen el pols a la pausa, fan que el públic segueixi amb atenció el desenvolupament de la trama, però que a l’estrena van arribar amb decisions a definir.