La veu de ‘Mazinger Z’

Els robots –i els mecha, que tenen aspecte cibernètic, però neces­si­ten un humà que els piloti– són els grans pro­ta­go­nis­tes del Saló del Manga d’aquest any, que dedica una expo­sició a la seva àmplia presència en el còmic japonès i en l’anime. I hi té un relleu espe­cial un per­so­natge vin­cu­lat a la memòria sen­ti­men­tal d’una gene­ració: Mazin­ger Z, la cre­ació de Gô Nagai, de la qual es va fer una sèrie d’èxit estre­nada a TVE el 1978.

El Saló per­met veure una col·lecció de mar­xan­datge de Mazin­ger Z comer­ci­a­lit­zat a l’Estat espa­nyol –amb àlbums de cro­mos, còmics, pel·lícules de super-8, figu­res...–, i també ha pro­jec­tat en pan­ta­lla gran diver­sos epi­so­dis de la sèrie ori­gi­nal i el tràiler de la nova pel·lícula, Mazin­ger Z infi­nity. Un dels con­vi­dats d’aquest any, a més, ha estat el can­tant i pro­duc­tor musi­cal Alfredo Gar­rido García, bilbaí que va escriure i can­tar la cançó en cas­tellà de Mazin­ger Z i també d’altres sèries d’ani­mació dels anys setanta. Gar­rido està vin­cu­lat a la indústria musi­cal des dels anys cin­quanta, com a com­po­si­tor, lle­trista i pro­duc­tor. En una con­versa amb El Punt Avui, explica: “Jo era can­tant per a Phi­lips (que després va ser Fono­gram i, després, Poly­gram), i el 1971 em van con­trac­tar també com a pro­duc­tor. Vaig pro­duir Nino Bravo, Camarón, Paco de Lucía, i també Plácido Domingo, amb l’himne del mun­dial. Vaig des­co­brir molts talents com ara Tino Casal, Los Chic­hos, Luz Casal...”

Men­tre feia de pro­duc­tor, es van començar a estre­nar sèries infan­tils com Heidi. “Vaig pen­sar que allà hi havia un filó, que podríem treure els dis­cos amb ver­si­ons en cas­tellà. Pri­mer vaig escriure totes les cançons de Marco, que eren inèdites: no tenien res a veure amb les ori­gi­nals”, explica. “Més enda­vant, els nens es van començar a can­sar d’aques­tes sèries més dol­ces i recla­ma­ven sèries d’acció. Ales­ho­res va arri­bar Mazin­ger Z, que em va sem­blar feno­me­nal. En vaig escriure la lle­tra en cas­tellà i vaig can­tar jo mateix la maqueta per pre­sen­tar-la al Japó i que hi dones­sin l’auto­rit­zació. La podia can­tar qui fos, però els japo­ne­sos van dir que no, que estava molt ben can­tada. Així que, gai­rebé sense voler, em vaig ado­nar que tenia faci­li­tat per a les cançons infan­tils. Després ja vaig fer les cançons de Vickie el vikingo, La abeja Maya, Tarzán...” Com que s’adreçava a un públic infan­til, Gar­rido no com­pli­cava les lle­tres: “Em posava al lloc dels nens i bus­cava un leit­mo­tiv que pogues­sin recor­dar.” En el cas de Mazin­ger Z, la música era la mateixa que la de la sèrie ori­gi­nal. “Però, per escriure la lle­tra, no em vaig fixar en la japo­nesa; sim­ple­ment vaig veure els epi­so­dis i vaig fer la cançó en funció del que jo veia.”

Gar­rido és una d’aque­lles per­so­nes que han con­tribuït a l’edu­cació sen­ti­men­tal i a l’argot popu­lar des d’un cert ano­ni­mat. “Recordo anar pel car­rer i sen­tir com tots els nens can­ta­ven la cançó de Marco: «En un puerto ita­li­ano...» Era una gran satis­facció, tot i que en aque­lla època no se’m reco­nei­xia; ara sí que es valora el que vaig fer ales­ho­res, fins i tot hi ha hagut dis­cus­si­ons a les xar­xes soci­als, perquè hi havia qui deia que la cançó de Mazin­ger Z la can­tava Rap­hael.” El músic, doncs, va viure de prop el nai­xe­ment d’un feno­men –l’èxit de l’ani­mació japo­nesa– que fins ales­ho­res era abso­lu­ta­ment des­co­ne­gut: “Sèries com Mazin­ger Z han aca­bat ins­pi­rant pel·lícules com la saga de Trans­for­mers, que són pit­jors. Jo, quan les veig, em perdo. Tot és molt confús i t’aca­bes mare­jant. Mazin­ger Z estava molt ben feta. Més que violència, hi ha acció: és un robot que lluita per la pau.”