La família creix

Tres anys i mig després, la família de 10.000 km s’ha reunit novament i torna ampliada amb nous membres. Dues incorporacions de luxe, Oona i Geraldine Chaplin –mare i filla a la realitat i la ficció– per a la segona pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet (Goya a millor director novell 2015), Tierra firme (Anchor and hope), un projecte ambiciós dins el concepte de cinema independent que té la particularitat d’estar rodada en localitzacions de Londres i, més concretament i en bona part, a l’interior d’una casa-vaixell, amb totes les complexitats de rodatge que això comporta. “Rodar-hi ha estat un infern!”, reconeixien dilluns unànimement Carlos Marqués-Marcet, l’actor David Verdaguer i el productor Sergi Moreno (Lastor Media), en la preestrena que va tenir lloc al Cinema Truffaut en el marc de la programació de Temporada Alta 2017 d’aquest film que s’estrena a la cartellera divendres.

I si l’opera prima tractava sobre les dificultats de mantenir una relació a distància a través de les xarxes socials entre la parella protagonista (Natalia Tena i David Verdaguer), aquí tot gira al voltant de com és possible viure l’amor, la família i la vida en definitiva quan algú decideix tenir fills. Una pregunta amb difícil resposta, i encara més vist des de la perspectiva d’una parella lesbiana (Oona Chaplin i Natalia Tena). “Aquesta decisió és molt més meditada en aquests casos que no pas en una parella heterosexual”, explica el director, que ha tingut la col·laboració en el guió de Jules Nurrish, que hi ha incorporat molts elements personals.

Tierra firme aborda aquest tema des de l’òptica de la comèdia postromàntica. És a dir, per una banda, amb humor (i molt sexe, sobretot parlat), però també amb un to agredolç, com correspon, tenint en compte que ens trobem de bon principi amb una parella que, a més de perdre el gat –el pobre Chorizo, que en pau descansi–, està al llindar d’una crisi emocional. “No és fàcil per a ningú saber com afrontar aquest pas tan vital que és formar un vida en comú, sobretot quan incorpores un tercer element com és un fill, i això és el que vull transmetre a la pantalla”, remarca el director. Això i mostrar, trencant clixés, com els rols de la societat han canviat tant, i sobretot els nuclis familiars.

El resultat és un film que transita lentament, però no pausadament, pel riu emocional del trio protagonista: una Oona Chaplin que desprèn sensibilitat i compassió a parts iguals, i, novament, Natalia Tena i David Verdaguer desprenent una química encomanadissa. Només cal veure l’escena del piano, on canten amb planys i plors els amors perduts. Una escena improvisada, com van explicar els protagonistes. Perquè no tot està controlat en el cinema de Marqués-Marcet, cosa que complica i encareix els rodatges, com bé sap Sergi Moreno: “Tot sigui pel bé final de la pel·lícula, com és el cas.” Una manera de filmar que, juntament amb fer-ho cronològicament, justifica Marqués-Marcet perquè, com bé diu, “el més important és crear un espai i una atmosfera on sorgeixi la màgia”. I que David Verdaguer aplaudeix. “En Carlos cuida molt els actors per arribar on ell vol. Ens ofereix molta llibertat de moviments i ens permet actuar sense marques de càmera. Gravem com si anéssim amb sabatilles!”, declara. Com dèiem, talment com una família.