“Sempre he sabut que volia ballar i no hi ha hagut res que em parés”

Un parell d’anys abans de marxar a Londres em vaig adonar que podies treballar com a ballarí, que era una professió de veritat i que t’hi pots guanyar la vida. Vaig començar a interessar-me i a buscar ballarins. Sabia que hi havia gent que feia espectacles però no sabia que les companyies feien espectacles cada setmana i que de veritat s’hi guanyaven la vida.

Sempre des que he ballat s’han rigut de mi fins fa un parell d’anys quan vaig començar a fer les audicions per a la Royal. Llavors els meus companys van veure que de veritat ballava perquè m’agradava i em van començar a donar suport. Abans, tothom se’n reia. Bé, no tothom, però sí els nens se’n reien al pati de l’escola.En algun moment fins i tot vaig pensar de deixar-ho, però vaig pensar que podien dir el que volguessin, jo volia ballar. Sempre he sabut que volia ballar i no hi ha hagut res que em parés.

És una pregunta molt difícil. Quan ballo si estic trist o nerviós o content, però ho tinc guardat a dintre, m’ajuda molt a expressar-me. Sí, crec que m’ajuda a expressar-me i a treure el que sento dins. Em fa feliç.

Recordo que se’m va fer una mica llarg sobretot perquè estava nerviós, si de veritat tenia el nivell per estar en aquesta escola, i recordo que a cada prova que anava tenia més ganes d’estudiar-hi. I tot i que va ser llarg i molt neguitós tot va ser divertit.

M’ha canviat la vida. I m’ha fet apreciar la gent que tens al teu voltant. Cada any tenim proves i de vegades si un amic no passa aquestes proves se n’ha d’anar. Et fan fora. L’any passat van marxar dos nens i és molt dur. Perquè els amics d’allà... A Londres els amics ens salvem la vida. Si jo no tinc un lloc on anar el cap de setmana perquè no puc venir aquí, un amic m’acull. És com si fóssim germans. També aprens a valorar els diners, a saber quant costen les coses i que s’ha de treballar molt. Si algú fa un esforç perquè puguis fer alguna cosa, has de treballar i mostrar-los que val la pena

Sí.

No estic segur quina seria la diferència si hagués seguit estudiant aquí, però crec que haver anat a Londres és com si ho hagués fet tot a càmera ràpida. Estic millorant el doble de ràpid. Crec que m’està ajudant molt en el meu futur com a ballarí. Sobretot aquests dos últims anys noto que coses que no em sortien ara m’estan començant a sortir. Passos que no em sortien ara em són més fàcils. M’ho noto i m’ho diuen els mestres, que estic millorant molt.

[riu]. Sí. Tret que no tingui una lesió. Però si no, ho tinc clar.

Té dues parts. Tinc un sentiment trist perquè deixes la família enrere i de vegades et sents una mica sol. Quan vaig marxar em sentia trist perquè havia deixat la meva família enrere però també penses com se senten ells. Et fa sentir una mica culpable. A la vegada té el costat bo. Com que no passo gaire temps aquí, fa els moments amb la família especials.

Destacaria el Frankenstein. Em van escollir per ser al ballet de Frankenstein amb la companyia on hi ha els millors ballarins del món. Vaig poder ballar amb ballarins que seguia per Youtube, en un escenari enorme amb més de dues mil persones mirant. Va ser molt especial.

Steven McRae, que feia el paper de monstre de Frankenstein.

Tothom és diferent. Cadascú té la seva història, té alguna cosa a explicar. És un honor que em comparin amb ell perquè el coneix tothom. Però jo no soc Billy Elliot, soc el Guillem Cabrera. Tinc la meva història.

En total són vuit cursos. Es divideixen en l’escola dels petits, que són cinc cursos, i la dels grans, que són tres cursos. Jo estic fent tercer de l’escola dels petits i ahir em van donar la notícia que he passat les audicions i m’oferien dos cursos més a l’escola. Per tant podré fer els cinc cursos de l’escola de petits.

On em veig i on és possible que acabi és molt diferent. M’agradaria poder fer els vuit cursos i anar a la companyia de la Royal Ballet. Poder ser com els seus ballarins, poder ser als escenaris que han estat ells i fer els papers que han fet ells. Però hi ha moltes companyies a París, Alemanya, Rússia, i si no puc entrar a la Royal Ballet, que és bastant difícil, hi ha altres companyies que són boníssimes.

Sí, em sap molt de greu perquè ara estic content i no ho canviaria per res, però quan em feia cosa marxar de casa amb 11 anys m’hauria anat bé que hi hagués hagut una escola aquí i amb un cop de cotxe ser amb els meus pares. Seria genial poder citar companyies de Catalunya o d’Espanya. Hi arribarem.

És una qüestió cultural. Hem d’ensenyar a la gent que el ballet és tan xulo com el futbol. Per ser futbolista i per ser ballarí has de deixar enrere moltes coses, has de treballar molt fort, la veritat no té cap diferència.