Lletres

Amor a Víctor Català

La decla­ració d’amor més abso­luta és lle­gir-la. Però escol­tant-ne frag­ments dels últims con­tes, escrits a la rat­lla dels vui­tanta anys, se’n retro­ben aspec­tes que ree­na­mo­ren, com aquell femi­nisme, alè trans­for­ma­dor (ara en diríem que apo­dera) i que alli­bera Mila. Perquè defi­nir-la com l’escrip­tora de Soli­tud (1905) és posar límits a l’obra nar­ra­tiva com­pleta de l’escrip­tora esca­lenca, una immen­si­tat literària, que fa pen­sar que no se l’ha lle­gida prou.

L’edi­to­rial Club Edi­tor va fer, dijous al ves­pre, la seva par­ti­cu­lar decla­ració d’amor a Víctor Català en forma de reci­tal, a la sala La Pla­neta de Girona. Una estrena única i un for­mat irre­pe­ti­ble, tal com expli­cava l’edi­tora Maria Bohi­gas, en fina­lit­zar la sessió. D’aquesta manera, Club Edi­tor pre­sen­tava el pri­mer volum de Tots els con­tes, escrits per l’escrip­tora Cate­rina Albert (1869-1966), ama­gada en un món d’homes amb el pseudònim de Víctor Català. L’edi­to­rial s’ha pro­po­sat la publi­cació, en qua­tre volums que ani­ran sor­tint al llarg de dos anys, de la immen­si­tat literària de Víctor Català; més de dues mil pàgines.

L’amor a un dels nos­tres clàssics més mal­trac­tats es va veure en tast curt, d’una hora esca­dus­sera, en un ves­pre bonic i “lliure”, va recal­car l’edi­tora Maria Bohi­gas en la ben­vin­guda. Just una hora abans, la justícia ale­ma­nya havia dei­xat en lli­ber­tat el pre­si­dent Puig­de­mont. L’actu­a­li­tat –pre­sent des de fa mesos amb les cadi­res bui­des, reser­va­des als audi­to­ris i les sales de con­cert i amb els llaços grocs pen­jats als pits dels homes i les dones– es recorda també relle­gint Víctor Català. “És pràcti­ca­ment una manera de cui­dar-se davant d’una situ­ació política i d’un món, d’una Europa, d’una democràcia, que se’ns està enfon­sant”, recal­cava Blanca Llum Vidal, en un dels par­la­ments ini­ci­als, que va ena­mo­rar els pre­sents. Albert Prat i i David Pla­nas van reci­tar un frag­ment de Diàleg prismàtic. També es va sen­tir L’Alei­xeta, Lenín i La jove. amb les veus de Merit­xell Yanes i Cris­tina Cervià. Però va ser amb el diàleg entre Júlia Ter­ri­ca­bras i Núria Bazaga en relació a La jove –una con­versa pro­pera, una mirada con­tem­porània al conte, que con­clou amb un crit ferm de “Víctor Català era femi­nista”– que la decla­ració d’amor va ser incon­di­ci­o­nal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.