L’arribada del progrés

E l dia és plujós, però des de pri­mera hora del matí els veïns de Girona s’amun­te­guen a l’estació del fer­ro­car­ril, dis­po­sats a viure un esde­ve­ni­ment històric. L’expec­tació és enorme. Tal com reco­llirà dies després el cor­res­pon­sal del Dia­rio de Bar­ce­lona, “per pri­mera vegada el xiu­let de la loco­mo­tora va salu­dar els murs de la immor­tal ciu­tat, i per pri­mera vegada els seus habi­tants, des­a­fi­ant la pluja i el fang, cor­rien fri­so­sos a salu­dar el pri­mer tren, que era per a la majo­ria un espec­ta­cle nou i sor­pre­nent, i en tra­ves­sar el dar­rer tra­jecte de la via, havia exci­tat l’admi­ració de la gent del camp”. Alguna estona abans, una comi­tiva muni­ci­pal, encapçalada per gegants i cap­gros­sos i amb la presència de les màximes auto­ri­tats, des del gover­na­dor civil a l’alcalde, es diri­gei­xen cap a l’estació del fer­ro­car­ril. Els xiu­lets de la loco­mo­tora són repli­cats per les cam­pa­nes de la cate­dral, en una mena de sim­fo­nia impro­vi­sada entre el progrés i la moder­ni­tat. De sobte, la com­petència musi­cal es veu tren­cada per les pri­me­res notes del Regi­ment de la Cons­ti­tució, que toca algu­nes peces esco­lli­des.

Poc a poc, les auto­ri­tats bai­xen del com­boi. El pri­mer a fer-ho és el gover­na­dor de Bar­ce­lona, Igna­cio Lla­sera. Tot seguit ho fan els direc­tius de la Soci­e­tat Cata­lana Gene­ral de Crèdit i els dels fer­ro­car­rils de Mataró i Gra­no­llers. Ha estat una fusió d’aques­tes dues, l’Empresa dels Camins de Ferro de Bar­ce­lona a Girona, la que ha assu­mit la cons­trucció de la infra­es­truc­tura. El bisbe bene­eix el tren des d’un altar pro­vi­si­o­nal, cons­truït al cos­tat de l’estació. Pocs ins­tants després, la comi­tiva enfila cap a la Cate­dral i tra­vessa l’arc de tri­omf d’arti­fici que pre­ce­deix el pas pel pont de Pedra, ales­ho­res pont d’Isa­bel II. A la Cate­dral s’ofi­cia un solemne Te Deum i, una vegada fina­lit­zat, la comi­tiva torna cap a l’ajun­ta­ment. Els actes es per­llon­guen durant tot el dia. L’Ajun­ta­ment, cons­ci­ent de la trans­cendència del dia, no esca­tima recur­sos i des­tina 4.000 rals als actes. Un dels actes cen­trals és el sor­teig de vint-i-cinc lots de 800 rals cadas­cun, des­ti­nats a joves sol­te­res i pobres, “un tret noble i filantròpic de les jun­tes direc­ti­ves del fer­ro­car­ril”. Les noies agra­ci­a­des en el sor­teig, acom­pa­nya­des de la xaranga musi­cal, pugen una a una al fus­tam per tal de rebre l’obse­qui. Tot seguit, la comi­tiva torna a l’estació, on se cele­bra un gran ban­quet per a tots els con­vi­dats, durant el qual la banda mili­tar inter­preta “esco­gi­das toca­tas”. Quan arri­ben les postres, es pro­nun­cien els tra­di­ci­o­nals brin­dis: el gover­na­dor de Girona el dedica a l’èxit de l’empresa i bona part dels assis­tents ho fan a SM la Reina; un brin­dis ben para­do­xal si tenim en compte que, els dar­rers anys, el seu padras­tre s’ha estat enri­quint amb l’espe­cu­lació del negoci fer­ro­vi­ari. Els empre­sa­ris també es con­gra­tu­len de la fusió de les dues empre­ses i mani­fes­ten el con­ven­ci­ment que “con los auxi­lios que se espe­ran del gobi­erno le per­mi­tirán enla­zarla pronto con los fer­ro­car­ri­les del resto de Europa”; un desig que es veurà frus­trat per la crisi del 1866 i que no es farà rea­li­tat fins al 1878. La cele­bració es clou amb una gala al Tea­tre de la Reina, en la qual va actuar una com­pa­nyia que havia vin­gut expres­sa­ment de Bar­ce­lona. Per a la resta dels ciu­ta­dans s’orga­nit­zen balls del país a la plaça de la Cons­ti­tució (l’actual plaça del Vi) i, al cap­ves­pre, un gran cas­tell de focs arti­fi­ci­als. El tren aban­dona la ciu­tat de Girona a un quart de qua­tre de la tarda i arriba a Bar­ce­lona a les 8 en punt de la nit, amb la qual cosa es com­pleta el pri­mer tra­jecte en direcció contrària.

Mal­grat la inau­gu­ració ofi­cial, les esta­ci­ons es tro­ben en fase de cons­trucció i res­ten per ins­tal·lar els fils telegràfics. Les dinàmiques d’algu­nes admi­nis­tra­ci­ons, en aquest sen­tit, no han variat exces­si­va­ment. El ser­vei no s’obrirà al públic fins algu­nes set­ma­nes després. A par­tir d’aquell dia, l’estació es con­ver­teix en un atrac­tiu de pri­mer ordre. Els veïns s’hi des­pla­cen diària­ment, dis­po­sats a pre­sen­ciar l’arri­bada de cada loco­mo­tora, de cada movi­ment. La curi­o­si­tat incon­tro­la­ble dels veïns, afe­gida al perill que repre­senta, farà que el con­sis­tori es vegi obli­gat a publi­car un ban en què s’anun­cien san­ci­ons per als pares dels nois que tra­ves­sin les vies pels llocs no auto­rit­zats.