Tot queda a casa

La família Jack­son ha estat sem­pre una pinya: aquesta ins­ti­tució gai­rebé perenne de la música popu­lar ha sobre­vis­cut a pràcti­ca­ment tot, gràcies al seu talent, però també a la seva uni­tat en bloc, tan difícil de man­te­nir en el món de l’espec­ta­cle. Hi ha hagut deser­ci­ons –Jer­maine, casat amb una filla de Berry Gordy, va ser l’únic que es va que­dar a Motown quan els Jack­son 5 van anar-se’n a Epic–, tam­poc no han fal­tat exi­lis –La díscola La Toya, apar­tada del nucli fami­liar per haver acu­sat el pare d’abu­sos i per haver sor­tit des­pu­llada a Play­boy– i, com a gran cul­mi­nació d’aquesta vida pública en expo­sició cons­tant, ara fa nou anys va caure com un mete­o­rit el gran impacte de la mort de Mic­hael. Però ni tan sols això va posar fi als Jack­sons, sem­pre tan segurs d’ells matei­xos –capaços de posar títols com ara Triumph i Vic­tory a alguns dels seus dis­cos–, tan cons­ci­ents que ells són, ni més ni menys, la família reial del pop, tot i que fa dècades que no enre­gis­tren cap èxit.

Amb aquest bagatge i només onze dies després de la mort del seu pare, Joe Jack­son –segons alguns, l’ogre que va escla­vit­zar els seus fills–, The Jack­sons es van pre­sen­tar diu­menge al Fes­ti­val Jar­dins de Pedral­bes amb un espec­ta­cle tan pro­fes­si­o­nal com es podia espe­rar de qua­tre nois que fa mig segle que vol­ten pels esce­na­ris, però als quals també es nota una certa rutina i una escassa gene­ro­si­tat amb el seu públic i, el que és gai­rebé pit­jor, amb el seu propi lle­gat musi­cal: en una hora i mitja gai­rebé cro­no­me­trada, els èxits dels sei­xanta com ara I want you back, ABC i I’ll be there van que­dar reduïts a frag­ments d’un med­ley en com­bi­nació amb altres peces memo­ra­bles dels pri­mers setanta com ara Dan­cing mac­hine i Never can say goodbye. Per con­tra, el con­cert havia començat amb bones pers­pec­ti­ves: les con­tun­dents Can you feel it (1980) i Blame it on the Boo­gie (1978), els seus dar­rers grans èxits inter­na­ci­o­nals en plena era disco, van dei­xar pas a Rock with you, un dels sin­gles de l’apoteòsic Off the Wall (1979), de Mic­hael, el disc que va ence­tar el seu reg­nat com a solista, però que també va ser el prin­cipi de la fi de The Jack­sons. En la recta final del con­cert també va sonar Wanna be star­tin’ somet­hin’, de Thri­ller (1982), com si els grans èxits de Mic­hael fos­sin ja de tota la família. Al final, tot queda a casa. De fet, el seu nom va ser recor­dat i vene­rat pels ger­mans i pel públic durant tota la nit, amb grans excla­ma­ci­ons i ova­ci­ons cada vegada que la imatge de Mic­hael emer­gia de la pan­ta­lla on ana­ven apa­rei­xent els ger­mans en dife­rents èpoques i també la mare, el pare –defen­sat pels fills com l’autèntic artífex de tot ple­gat– i Gordy.

Jackie, Tito, Jer­maine i Mar­lon –a 60 anys, el més jove, també el més ballarí i xer­raire–, ben aju­dats per dos teclis­tes, un gui­tar­rista, un bai­xista i un bate­ria, es van atre­vir fins i tot amb un tema del dar­rer disc tot sol de Tito (We made it), abans de tan­car el con­cert amb una de les bom­bes rítmi­ques del grup, Shake Your Body (Down to the Ground), també de la gran collita del 78, però inne­cessària­ment allar­gada. Com a pro­pina escassa, un sol bis, State of shock (1984), enre­gis­trada amb Mick Jag­ger per a Vic­tory: con­tun­dent, pro­fes­si­o­nal, però un xic freda, com tot el con­cert.