Idil·li a Vilabertran

Matt­hias Goerne és un can­tant esti­mat i vene­rat pel públic de Vila­ber­tran. I n’hi ha per a això i per a molt més: és la dino­vena edició en què par­ti­cipa en aquest idil·li amb una fide­li­tat admi­ra­ble. Però els anys han anat pas­sant i el can­tant ha anat ampli­ant el seu reper­tori cap a alguns rols de baix baríton, espe­ci­al­ment de Wag­ner. I també de Mozart: acaba d’ arri­bar de Salz­burg, on ha can­tat el Saras­tro de La flauta màgica.

En el pro­grama que va pre­sen­tar aquest dimarts, en com­pa­nyia de l’atenta i deta­llista inter­pre­tació del pia­nista Ale­xan­der Sch­malcz, hi havia quel­com d’aquests nous rep­tes, mol­tes vega­des forçant unes par­ti­tu­res escri­tes ori­ginària­ment per a altres tipo­lo­gies vocals. Tres blocs van for­mar el con­cert: una selecció de cançons de Hans Pfitz­ner, els Wesen­donck Lie­der de Wag­ner (degu­da­ment trans­po­sats a la tes­si­tura de baríton de Goerne) i algu­nes cançons més de Ric­hard Strauss.

En el pri­mer bloc, les exi­gents i des­co­ne­gu­des par­ti­tu­res de Pfitz­ner van obli­gar la veu de Goerne a arri­bar a unes pro­fun­di­tats on es tro­bava incòmode, engo­lada i opaca en excés, mal­grat la musi­ca­li­tat i l’expres­si­vi­tat del can­tant inqüesti­o­na­bles. Inex­pli­ca­ble­ment el públic va roman­dre en silenci al final del bloc.

El con­cert va con­ti­nuar doncs sense pausa amb Wag­ner i els seus tris­ta­nes­cos lie­der sobre tex­tos de Mat­hilde Wesen­donck, qui va ser l’amant del com­po­si­tor; unes cançons per a veu feme­nina que últi­ma­ment dife­rents can­tants han adap­tat a la seva voca­li­tat (Kauf­mann sense anar més lluny). En aquest bloc Goerne va con­ti­nuar des­gra­nant amb gran inten­ci­o­na­li­tat els somi­a­dors poe­mes, però una vegada més es va fer palès que la veu per­dia qua­li­tat en els epi­so­dis més greus.

Wag­ner es va esvair també amb el silenci sepul­cral del públic, dei­xant pas a les cre­pus­cu­lars cançons de Strauss, que també el can­tant va por­tar al seu ter­reny i a les seves pos­si­bi­li­tats. Espe­ci­al­ment acon­se­guit va ser el lied Mor­gen, en què Goerne va fer una gran cre­ació, intros­pec­tiva i molt sen­tida. El con­cert va aca­bar amb un dels Qua­tre últims lie­der Im Aben­drot (Al cap­ves­pre), música ori­gi­nal per a soprano i que va sonar estra­nya en la veu d’un baríton. Però el públic final­ment va escla­tar en efu­sius aplau­di­ments després d’aquest dar­rer lied.