Fervor pels italians

Descobrir algun rar exemplar enterrat en una llibreria de vell és un somni cobejat per qualsevol col·leccionista, però encara ho és més que el venedor no sàpiga quin tresor té a les mans i te’l vengui a un preu molt per sota del seu valor. El filòleg Pep Vila (Celrà, 1952) encara se sorprèn de la seva sort, que li ha permès estudiar amb detall un dels poquíssim exemplars que es conserven d’una gramàtica italiana de la primera meitat del segle XIX editada a Girona. El llibre, que va sortir el 1824 del taller que el pulcre impressor Antoni Oliva tenia al carrer de les Ballesteries, es titula Compendio de gramática italiana formado sobre los mejores autores, de Luis Bordas, i pertany al tiratge de la segona edició, l’única de la qual es conserva algun exemplar (l’Ateneu Barcelonès també en té un, apunta Vila), perquè de la primera, datada el 1814 i impresa igualment a Girona, no s’ha localitzat ara per ara cap còpia.

D’on prové aquest interès dels gironins per saber italià? El filòleg recorda que, des de finals del segle XVIII, existia a la ciutat una influent colònia, procedent majoritàriament del Piemont, que a mitjan segle XIX havia anat en augment. És la mateixa onada migratòria que portaria a Girona els propietaris de l’anomenat hotel Italians, o els cèlebres Nicolazzi del Peninsular, i molts dels descendents dels quals encara avui es dediquen a l’hostaleria, la indústria, la ferreteria o els negocis d’òptica. Però Pep Vila remarca encara un altre factor: la passió per l’òpera. De fet, en el pas del segle XVIII al XIX, al teatre del Pallol sovint hi feien llargues estades músics, actors i empresaris italians, i tan aviat com el 1839 ja s’hi representava la Norma de Vincenzo Bellini. La popularitat de què gaudien aquestes companyies ja va motivar una primera edició bilingüe de llibrets operístics a la impremta de J. Grases de Girona per la mateixa època, alimentada a més pel prestigi de què gaudia la literatura d’aquell país. “Alguns versos de la impròpiament coneguda com Oda a la pàtria, d’Aribau, té ressons evidents de I promesi sposi, de Manzoni”, adverteix Vila.

La gramàtica de 1824 està dedicada, explica Pep Vila mentre fulleja el seu exemplar, curosament enquadernat en pergamí, a la Reial Junta de Comerç de Catalunya per a l’Educació del Jovent, i tot i la seva menudesa, “és un manual molt complet, dividit en quatre parts i treballat a partir de les millors obres italianes del moment”, explica el filòleg gironí. A més, incorpora al final una antologia de textos, perquè el lector es familiaritzés amb la llengua i els principals autors italians del moment. Pel que sembla, el llibret va tenir prou èxit, perquè cap a 1838 se’n va editar una altra versió, aquest cop a Barcelona. Sobre el seu autor, Luis Bordas Munt (Barcelona, 1798-1875), Pep Vila sap que va ser gramàtic, lexicògraf i historiador, i que va publicar altres manuals per a l’aprenentatge del francès i el llatí, i sobre la traducció del català al castellà. En col·laboració amb Miquel Anton Martí i Joan Cortada, va ser autor també d’un diccionari castellà, català, llatí, francès i italià en tres volums, que va aparèixer entre 1842 i 1848. Per Pep Vila, la troballa d’aquest exemplar hauria de servir per estimular l’estudi del patrimoni bibliogràfic gironí, que necessita “una profunda revisió”, tenint en compte, tal com adverteix, que “des dels treballs pioners d’Enric Mirambell no s’ha fet gaire res més”.