L’anorèxia vista sense prejudicis
‘Sense ficció’ emet ‘La meva vida com una pel·lícula’, un documental sobre el procés de filmació d’‘Ara’
“L’aspecte que tenen és absolutament normal, perquè el més fàcil de recuperar és el pes.” Pere Solés ha combinat les seves dues professions, metge i cineasta, per combatre els prejudicis i tòpics sobre l’anorèxia i altres trastorns alimentaris que afecten milers d’adolescents a Catalunya (30.000 d’entre 12 i 17 anys, 28.000 dels quals són noies). “La imatge que n’han donat els mitjans de comunicació és de noies esquelètiques, però el que és difícil és que psicològicament s’equilibrin”, hi afegeix.
El programa Sense ficció de TV3 emet avui (21.55 h) el documental La meva vida com una pel·lícula. Tracta de la filmació de la pel·lícula de ficció Ara, que es passa els dijous de març (22 h) i segurament els primers dijous d’abril als cinemes Texas, presentat pel director. Ara es va estrenar al Festival Temporada Alta i més endavant també es podrà veure als cinemes Truffaut deGirona Tot plegat forma part d’un triple projecte, que “té com a objectiu principal el llargmetratge Ara, però que inclou un curt que es va rodar abans i és part del procés de creació”. El documental que s’emet avui a TV3, La meva vida com una pel·lícula, “sorgeix de la idea de donar una difusió més ampla al projecte; no és un making of a l’ús, és una altra manera d’explicar la patologia”.
Noies que ho van patir
Pere Solés creu que “hi havia una cosa molt potent en el que estava fent, rodar un llargmetratge de ficció professional amb noies que han patit aquesta malaltia realment”. Per això va pensar quer era interessant per fer un documental sobre el rodatge.
La idea de rodar Ara va sorgir “perquè una filla meva va a l’institut i va quedar impressionada d’una xerrada que els havien fet amb terapeutes i noies amb anorèxia”. Ell és metge i treballa a la mateixa clínica que un dels terapeutes que feia la xerrada. El seu objectiu és “donar una difusió més gran a això que està fent aquesta gent, que és molt interessant”. Amb el documental emès avui en primetime de TV3, la difusió serà molt gran. També ho ha fet amb “la intenció és desestigmatitzar la malaltia mental i donar pistes a la gent amb filles d’aquesta edat o a les mateixes noies perquè estiguin alerta amb segons quines actituds i conductes”. També ha volgut mostrar que “es pot reaccionar a temps i es pot solucionar; hi ha risc fins i tot de mort, però si es prenen les mesures adequades, el 80% es cura”.La dotzena de noies que surten a la pel·lícula no van tenir cap inconvenient a participar -hi: “Va ser una sorpresa per mi, vaig començar assistint a les teràpies com a oient, vaig crear un guió de ficció i patia per com s’ho prendrien, però quan els ho vaig explicar, la reacció va ser molt positiva, la major part d’elles van voler participar-hi”. A partir d’aquí, va organitzar tallers d’improvisació, individuals i en grups, i els va anar donant un rol a cadascuna a la pel·lícula.El títol d’Ara té, segons Pere Solés, un doble sentit: “És un cop de puny sobre la taula, de dir prou a l’estigmatització de la malaltia mental, tots som vulnerables i tots la podem patir, n’hem de parlar de manera oberta; i també és un ara des del punt de vista de les noies, d’acabar ja amb el seu problema, lluitar-hi en contra”.Com en moltes teràpies psicològiques, l’objectiu principal és “enfrontar les pròpies pors”. A la pel·lícula, rodada amb pacients reals del Centre de Patologies Alimentàries de la Clínica Bofill de Girona, és molt important la teràpia de grup. “Aquest tipus de teràpies –comenta Pere Solés– té una força que et quedes impressionat: entre elles es controlen, i el grup és el que pressiona perquè no surtis del camí correcte cap a la curació”.Des del punt de vista cinematogràfic, Pere Solés s’ha inspirat sobretot en la pel·lícula La classe, de Laurent Cantet, però també en títols com La academia de las musas, de José Luis Guerín, i Los pasos dobles, d’Isaki Lacuesta.
