La millor era del jazz

Totes les veus dels espe­ci­a­lis­tes del jazz coin­ci­dei­xen a afir­mar que el millor moment d’aquest estil modern va ser la dècada dels cin­quanta i la pri­mera mei­tat dels sei­xanta. Sota els aus­pi­cis de Miles Davis, Char­les Min­gus, The­lo­ni­ous Monk, Dex­ter Gor­don, Art Blakey i una plèiade d’ins­tru­men­tis­tes, cen­te­nars de for­ma­ci­ons van ges­tar alguns dels dis­cos més impor­tants de la música moderna. Per aquest Sant Jordi, Jazz Ima­ges ha pre­pa­rat tres lli­bres que con­den­sen aquest període. D’una banda, un parell de volums luxo­sos i en diver­sos idi­o­mes, edi­tats a Bar­ce­lona, amb retrats de William Clax­ton i Fran­cis Wolff, i pròlegs de Howard Man­del i Ash­ley Kahn. Aquests dos lli­bres es com­ple­men­ten amb el que van publi­car de Jean-Pierre Leloir (1931-2010). Les fotos de tots tres estan ser­vint com a por­ta­des dels vinils de 180 grams que ree­di­ten clàssics del jazz d’abans del 1962. D’altra banda, la mateixa edi­tora pre­senta el manual Los 100 mejo­res dis­cos. Una intro­ducción al jazz moderno 1953-1962, sig­nat per Diego A. Man­ri­que, Iker Seis­de­dos i Jordi Soley.

En l’acte de pre­sen­tació del volum, tant Seis­de­dos com Soley van coin­ci­dir en la rellevància de l’era d’or del jazz, amb l’eclosió que van tenir les ban­des poc abans que els Beat­les can­vi­es­sin les tendències i el jazz es con­vertís en el que és ara. Seis­de­dos i Soley van asse­nya­lar que, tot i el vir­tu­o­sisme de molts músics actu­als, tot sem­bla ja sen­tit, pre­ci­sa­ment per les inno­va­ci­ons i la passió de molts d’aquells dis­cos irre­pe­ti­bles. Les com­pa­ra­ci­ons són odi­o­ses, però de les cent entra­des del manual resulta ine­vi­ta­ble esmen­tar els vuit dis­cos de Miles Davis i els cinc de John Col­trane. També la presència exa­ge­rada de set dis­cos de Chet Baker, que al meu parer era un imi­ta­dor de Davis. En qual­se­vol cas, tenim Monk, Min­gus, Ornette, Holi­day, Nina Simone, Rollins, Bill Evans, Adder­ley, Arms­trong, Brown, Ray Char­les, Dex­ter Gor­don, Getz, Vaug­han i Les­ter Young, entre molts altres. Joan Anton Cara­rach, direc­tor artístic del Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de Jazz, signa un pròleg en què asse­nyala algu­nes de les vir­tuts del manual, a més dels tres volums fotogràfics esmen­tats. “El lli­bre plan­teja un repte: repas­sar dis­cos essen­ci­als d’una dècada apas­si­o­nant, rein­ter­pre­tats gràfica­ment a par­tir de la col·lecció Jazz ima­ges –amb fotos, tret d’una excepció, de William Clax­ton, Jean-Pierre Leloir i Fran­cis Wolff–, a par­tir dels tex­tos de tres veus dife­rents, cadas­cuna amb el seu propi bagatge de fílies i fòbies. De fet, cadas­cun de nosal­tres és una veu dife­rent cada segon que passa, i cada nova repro­ducció dels dis­cos ens pot obrir nous uni­ver­sos una vegada i una altra. Van ser anys tre­pi­dants, i el jazz –sem­pre muta­ble– sem­blava rede­fi­nir-se compàs a compàs. El lli­bre és una invi­tació al viatge, amb tro­ba­des i dis­cor­dan­ces, des­co­bri­ments i revi­si­ons cons­tants de les nos­tres pròpies cre­en­ces, els nos­tres records, les nos­tres emo­ci­ons, la nos­tra vida.”