Riure’s del mort i de qui el vetlla

Ja van encertar els de Titzina Teatro el profund humor negre que es pot respirar en una sala de vetlles a Éxitus (2009). Pere Anglas situa tres germans, que s’han avingut molt poc en la vida adulta, que comencen a acordar el repartiment del patrimoni matern. Però la clau està en l’excèntric assistent sanitari. Estudiant de la cultura nipona, company per força i per voluntat de la difunta, coneix millor el passat dels tres fills que ells mateixos. El seu patetisme fa bona la dita de riure’s del mort i de qui el vetlla.

Óscar Molina, que també dirigeix aquests dies Tancats al Gaudí, en què també hi ha el paper d’una mare, aparentment torejable, insisteix a incorporar la música original de Malacara Blues Band, com ja ha fet en altres obres estiuenques del Gaudí o del Versus (ara Sala Versus Glòries). El text s’atreveix a anar incorporant històries surrealistes, apostant per la comicitat. Però sempre és el personatge forà de la família el que acaba dominant l’escena. Té un magnetisme i una mirada de seguretat que pot dominar tot un empresari (arruïnat), un artista plàstic (que fa el que pot per anar sobrevivint) i un jove incapaç d’afrontar la relació trencada amb la seva ex (i que prova amb els pastis naturals per superar-ho).

Com tota comèdia, amaga instants de confessió, en què els personatges se sinceren i es reconcilien entre ells i, sobretot, té uns girs que atrapen l’atenció del públic. De cada gir, abans es deixen brins de pistes per poder jugar a intuir-los. I sí, al final es veurà que tots són antiherois, incapaços de sentir-se satisfets de la seva vida. Però aquesta poca traça psicològica els dona una tendresa que, si no te’ls enduries a casa, sí que hi faries una conversa amical al bar.