Iconografia tribal expressionista i absorbent

Quina relació hi pot haver entre Mac­beth, de Shakes­pe­are, i la soci­e­tat sarda? Ales­san­dro Serra (la bona impressió que ha cau­sat en el pri­mer cap de set­mana del Tem­po­rada Alta fa pre­sa­giar que repe­tirà en edi­ci­ons vinents com els direc­tors Jatahy o Kor­su­no­vas) ha inte­grat la rura­li­tat més aus­tera per bas­tir unes brui­xes malèvoles i diver­ti­des alhora. I ha introduït ele­ments de la dansa folk­lo­rica, tri­bal (les màsca­res fetes amb escorça) per repre­sen­tar el movi­ment del bosc de Bir­man cap al cas­tell on s’amaga Mac­beth en el dar­rer capítol. Els con­tra­llums expres­si­o­nis­tes absor­bei­xen l’atenció del públic.

Serra rei­vin­dica el pes de la imatge i del camp sonor per sobre del vers, de la lite­ra­tura que con­si­dera, sovint, ador­mida en el temps. Cer­ta­ment, la seva pro­posta equi­li­bra la fisi­ca­li­tat tea­tral al text, que, a més, tra­du­eix al sard. L’interessa com un camp sonor que expressa en dife­rents tona­li­tats, amb una inves­ti­gació que va de la veu més gutu­ral i fosca per evi­den­ciar l’odi i la violència als sons aguts i desin­hi­bits d’unes brui­xes que estan per sobre del bé i del mal, de la vida i de la mort. Les àvies sar­des, amb un cami­nar ràpid de pas­ses cur­tes, com si fos­sin una cari­ca­tura ani­mada, sobre­pas­sen el temps.

És arris­cat no estim­bar-se en l’aven­tura d’intro­duir ele­ments còmics en un drama. Ja ho va fer amb èxit l’argentí Gabriel Chamé en un Othe­llo en clau de clown. En canvi, no se’n va sor­tir tant Àlex Rigola en el seu MCBTH. Serra supera el salt mor­tal però obliga a plan­te­jar una reflexió: més enllà de can­viar-li la forma, d’atra­par per la sugerència de les imat­ges, aquest Mac­beth, no aporta gaire res que l’acosti a l’espec­ta­dor, que li doni una nova lec­tura d’aquest clàssic d’ambició. El destí força la bon­dat i estran­gula tota com­passió per domi­nar un poder este­ri­lit­zant. Amb vers o sense.