Lúcides ensenyances des del coverol

Tiago Rodrigues sap trobar veu poètica en els passatges més rutinaris. I, intel·ligent, teixeix diferents formes per sentir la veu, la vida de l’apuntadora Isabel Abreu, a dalt de l’escena. Els apuntadors existeixen a partir de la veu dels intèrprets. I ells són una baula imprescindible per entendre la història cultural i la manera de fer d’un teatre. Rodrigues reivindica el valor de l’ofici quan ja tothom considera que són sobrers.

Sempre amatents, silents, disponibles puntuals respirant al ritme dels actors i donant-los peu quan el vers balla. Els actors d’aquesta producció juguen al codi: van convertint-se ara en els mateixos apuntadors apuntats o bé en els personatges que dialoguen o repeteixen el so. Sempre al final es pronuncia la paraula i es pot anar desgranant des de la gènesi de l’espectacle fins a diverses anècdotes que s’han produït en la intimitat de la sala d’assaig, dels camerinos, entre caixes o al coverol.

Aquesta apuntadora rebutja sortir a escena i també les històries en què anuncien un teatre en runes. Ella prefereix parlar de la vida, tot i saber que la mort hi és a la cantonada. La vital i la de la professió. Rodrigues convida a aferrar-se a la vida, a fer-li justícia, sense sentimentalisme. Evita fer un cant a la necessitat de l’apuntador però li concedeix un cos específic a través de l’obra de teatre: queda la transmissió de la memòria a partir d’un fet, que s’extingeix a mesura que avança, però que deixa rastres en els espectadors.

Més enllà del dispositiu escènic (sempre amb llum càlida per sota de l’escenari per aclarir que, darrere els artistes, hi ha els anònims), hi ha també el dramatisme. La tragèdia dels personatges es barreja amb el drama dels intèrprets. I amb la peripècia de l’oblit. Detalls precisos, apuntats metòdicament. Amb pragmatisme. Són lúcides ensenyances apreses des del coverol.