Saltar al buit del cinisme

Juan Navarro i Gonzalo Cunill repeteixen com a parella en la dramatúrgia. Després de Tala (Temporada Alta 2011), ara s’inspiren en el món de David Foster Wallace i el seu llibre Entrevistes breus amb homes repulsius. Desgranen, en realitat, només el conte de l’home que puja al trampolí i hi donen més amplitud amb un diàleg càustic entre un home adult (Gonzalo Cunill, que traspua veritat per tots els porus i és escandalosament cínic) i una noia jove (Gemma Polo, que vesteix una noia desorientada, com esporuguida, que sent plaer d’establir una conversa en què intueix un perill) i amb una performance que és una coreografia de la desesperació.

Aquest tríptic sintonitza amb la mateixa ona de profunditat, de buidor, de soledats que es reconeixen. Per afinar totes aquestes arestes, per igualar-les però mantenint perfils diferents (com si fos un quadre tridimensional), es conjuga amb un violí que esgaripa entre les pauses. Si en els moments performàtics carrega de soroll un espai ja col·lapsat de micros i esbufecs, en la conversa perfila els abismes entre les dues generacions, amb uns esgarips aguts, com un penya-segat sense branques on aferrar-se en cas de caiguda accidental.

Tanta desesperació només pot conduir a dos llocs, a una certa complaença del món sòrdid o al suïcidi alliberador.Castrador. Incomprensible. Les generacions repeteixen fórmules, però a diferents alçades. Si es viu en el costat més radical de la vida, la trajectòria s’enrosca en les contradiccions, cada cop en una part més alta de l’espiral. Ningú es pot atrevir a baixar del trampolí quan ja ha pujat tots els esglaons i, al darrere, l’apressen a saltar. La societat empeny. Cruel.