Des que el 27 de maig es va fer pública la sentència sobre Sixena, s’ha escrit força sobre aquest procés judicial llarg i tortuós, se n’han recordat les implicacions polítiques i se n’han previst les lamentables conseqüències. A la revista Bonart, Jusèp Boya ha recordat que la idea simple que la propietat en reclama el retorn és molt menys que evident. Aquí mateix Francesc Fontbona ha explicat per què aquesta sentència és un clau més en el taüt de la imparcialitat de la justícia. Judit Verdaguer i Rosa M. Gasol han repetit els criteris tècnics que, segons la immensa majoria dels experts, impossibiliten l’execució de la sentència i que, per damunt de tot, haurien de fer prevaldre el dret de l’obra a subsistir per sobre del de la propietat a desplaçar-la. Maria Palau s’ha preguntat qui i per què té por de parlar-ne, com si fer-ho equivalgués automàticament a desobeir la sentència. També Alberto Velasco, el més veterà en aquest afer, ha repassat les tergiversacions de fets històrics i tècnics implícites o explícites, dins i fora dels jutjats, i ha lamentat que el govern d’Aragó hagi publicat aquests mateixos dies anuncis publicitaris del monestir a tota pàgina en certs diaris catalans.

També s’han gestat diferents manifestos, per ara tan sols d’àmbit nacional (a Espanya i a Europa, de moment, callen). El dels Conservadors-Restauradors Associats de Catalunya s’ha difós tan sols quatre dies després; el segueix el de les tres reials acadèmies catalanes, al qual se sumen les universitats i altres entitats. L’Institut d’Estudis Catalans també ha fet el seu. En prepara la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya. Mentrestant tothom roman en espera de la posició del patronat del MNAC, que avui es donarà a conèixer. Les nostres dues institucions s’adhereixen als manifestos que els pertoca, però, a més de tot el que s’hi diu, una trajectòria compartida al llarg de més de vuitanta anys ens impulsa a subratllar dos aspectes de fons de tot el procés, un que mira al passat i un altre que mira al futur.

El primer té a veure amb el bon nom de Josep M. Gudiol i Ricart (1904-1985), salvador de les pintures de Sixena, fundador de l’Institut Amatller i tresorer, mentre va viure, de la junta de govern del MEV, Museu d’Art Medieval de Vic. Investigadors com ara Guillem Cañameras i el mateix Velasco han lamentat que la sentència de l’audiència d’Osca del 2016 suggerís ombres en les seves motivacions i accions. Igual que en la conservació de les pintures, cal atendre’s en primer lloc a qüestions tècniques, i des d’aquest punt de vista l’acció de Gudiol va ser modèlica en aquelles circumstàncies. El MEV es va salvar també gràcies a ell. El seu compromís amb aquest patrimoni fou precisament el que, en bona part, li comportà l’injust procés de depuració franquista de 1941, pel qual se li impedí de tenir càrrecs públics i d’exercir com a arquitecte. Qui trobi exagerat dir que va donar part de la seva vida per aquest patrimoni haurà d’admetre, almenys, que voler salvar-lo li va canviar la vida i no precisament en positiu.

Gudiol, un dels historiadors de l’art més eminents a tot Espanya i més enllà al llarg del segle XX, va continuar actiu durant la postguerra des de l’Institut Amatller en el pla científic i també mitjançant una activitat de restauració, de galerisme i d’assessorament al mercat de l’art feta segons els criteris de l’època, de fet tan normal fa vuitanta anys com avui mateix (sota una legislació, certament, més estricta ara que abans). Cap dimensió d’aquesta trajectòria no pot ni tan sols matisar la importància ni la bondat de la seva tasca de salvament, d’altra banda no limitada al patrimoni català, com s’oblida sovint des de posicions catalanòfobes. Defensar-lo no només ens pertoca a la Fundació Amatller i al MEV com a hereus seus, sinó que és una qüestió de rigor moral i professional elemental. Ja se sap que tothom veu la història a través del seu prisma particular, però fins i tot això cal fer-ho honestament. I suggerir que les accions de Gudiol van tenir motivacions dubtoses és escandalosament deshonest. Com ha dit Francesc Fontbona, en aquest afer en parlar de Gudiol el primer que cal és treure’s el barret.

La segona qüestió és més perillosa, perquè conté una amenaça desoladora. Podria semblar que l’afer de les pintures de Sixena i l’igualment lamentable dels béns de la Franja tenen fàcil solució: no són d’en tal, aquestes obres? Doncs que les hi tornin. Òbviament, no qüestionem pas el principi de propietat ni les dinàmiques de restitució d’obres d’art en cas d’espoli o de robatori. El MNAC mateix ha reconegut sempre que les pintures de Sixena són allí a títol de dipòsit i manté oberta la porta a identificar hereus dels artistes actius durant la Segona República per reconèixer-los la propietat de les obres que en conserva per atzarosos viaranys. Es tracta de subratllar que aquesta afirmació aparentment simple, al capdavall, implica l’admissió que els museus ja no són necessaris. Com si la societat occidental ja fos adulta i totes les obres poguessin retornar a casa seva després d’una maltempsada.

Sempre és bona notícia que es manifestin vincles de persones i comunitats amb les obres d’art conservades als museus, encara que puguin ser conflictius: demostren que el patrimoni és viu. Però com diu sovint la Carme Comas, responsable de programes públics del MEV, no hi ha cap obra d’art antic que hagi nascut en un museu. Reivindicar el lligam amb el lloc d’origen no ha de ser incompatible amb el fet de garantir la conservació de les obres ni, encara menys, pot fer oblidar que el museu no és exactament igual que l’església o que l’armari de casa. Com resumeix l’ICOM, els museus conserven el patrimoni, l’investiguen, el difonen i en garanteixen l’accés i el gaudi públic per a les generacions presents i futures. Haver ingressat al museu sovint ha significat la salvació d’una obra d’art: l’Arxiu Mas és testimoni de la destrucció de moltíssims béns patrimonials del nostre país fora dels museus. La peça no hi queda fora de context, sinó recontextualitzada segons criteris actuals, més enllà dels funcionals per incorporar els de la gestió patrimonial. Haver entrat al museu ja és part indestriable de la història d’aquella obra, que així pot formar part de mil relats i mantenir i renovar aquell vincle de moltes maneres i en les millors condicions.

En canvi, si l’obra torna al seu lloc d’origen (allò que sembla tan fàcil i evident), se li farà un control constant de conservació? Ho tindrà tan fàcil per continuar sent peça d’un gran trencaclosques intel·lectual? Es visitarà en horari regular? I, més important, estarà al servei d’un grup humà més petit o més gran que quan era al museu? Si els conflictes d’aquesta mena que sorgeixin només s’enfoquen des de la titularitat nua, en comptes de fer-ho des de la racionalitat, la intel·ligència i l’empatia, tot responent a aquestes preguntes cas a cas i sense oblidar els criteris de conservació, serà el signe que per aquesta banda no aconseguim progressar com a societat. Els exemples polèmics serien molts, però la reflexió de fons és la mateixa: els museus són institucions transitòries en la història de la cultura occidental? Potser algun dia seran prescindibles, com algú ja pensa dels zoològics? Afirmem rotundament que no.