El desig més intens

De petit em delia per un colomar. No he tingut un desig més intens en tota la vida. Tenia nou anys quan el meu pare em va prometre que em donaria diners per comprar uns taulons i tres parelles de coloms.

Era l’any 1904. Estudiava per als exàmens d’accés al preparatori de l’institut de Nikolàiev. La meva família vivia a Nikolàiev, una ciutat de la província de Kherson. Aquesta província ja no existeix, la nostra ciutat s’ha incorporat al districte d’Odessa.

Només tenia nou anys i els exàmens em feien por. No podia baixar de l’excel·lent en cap de les dues assignatures: llengua russa i aritmètica. La quota de jueus al nostre institut era estricta, només d’un cinc per cent. De quaranta nens, només dos jueus podien accedir al preparatori. Els professors ens feien preguntes malicioses; no feien a ningú preguntes tan enrevessades com a nosaltres. Per això el meu pare, en prometre que em compraria els coloms, em va exigir dues matrícules d’honor. Em va martiritzar tant que vaig caure en un ensonyament inacabable, en un llarg son infantil de desesperació, i em vaig presentar a l’examen immers en aquest son, però igualment me’n vaig sortir millor que els altres.

Tenia facilitat per les ciències. Per més ardits que empraven, els professors no em podien arrabassar la intel·ligència ni l’àvida memòria. Tenia facilitat per les ciències I vaig treure dues matrícules d’honor. Però després tot va fer un tomb. En Khariton Efrussi, un comerciant de cereals que exportava blat a Marsella, va pagar un suborn de cinc-cents rubles pel seu fill. Em van posar només un excel·lent en lloc de la matrícula d’honor i a l’institut va entrar-hi el petit Efrussi en lloc meu. Aleshores el pare va tenir un bon disgust. Des dels sis anys, m’havia instruït en totes les ciències possibles. Allò de l’excel·lent pelat el tenia ben desesperat. Volia estomacar l’Efrussi o llogar un parell d’estibadors perquè l’apallissessin, però la mare l’hi va treure del cap, i jo vaig posar-me a estudiar per a l’examen de l’any següent, el d’accés a primer. Sense dir-me’n res, la família va convèncer un professor perquè em fes alhora el preparatori i el primer i, com que havíem perdut tota esperança, vaig aprendre’m tres llibres de memòria. Eren la gramàtica de Smirnovski, el llibre de problemes de Ievtuixevski i el manual d’introducció a la història de Rússia de Putsikóvitx. Els nens ja no fan servir aquests llibres, però jo me’ls vaig aprendre de memòria, paraula per paraula, i l’any següent el professor Karavàiev em va posar la inassolible matrícula d’honor a l’examen de rus.

En Karavàiev era un home rosat i malcarat que havia estudiat a Moscou. Amb prou feines devia tenir trenta anys. A les seves galtes virils hi floria el color rosat dels pagesos; en una hi tenia una berruga d’on sortia un pom de pèls cendrosos de gat. A banda d’en Karavàiev, a l’examen també hi havia en Piatnitski, el subdirector, considerat un home important a l’institut i a tota la província.

El subdirector em va demanar per Pere I, llavors em va semblar que perdia el món de vista, em va fer l’efecte que m’acostava al final, a l’abisme, a un abisme eixut, empedrat d’eufòria i desesperació.

De Pere el Gran, me’n sabia de memòria la part del llibre de Putsikóvitx i els versos de Puixkin. Vaig recitar els versos a llàgrima viva. De cop i volta, les cares d’aquells homes em van rodolar cap a dins dels ulls i se m’hi van barrejar com les cartes d’una baralla nova. Se m’hi escartejaven al fons, i en aquells moments, tremolant i amb l’esquena dreta, m’afanyava a vociferar les estrofes de Puixkin amb totes les meves forces. Vaig cridar molta estona, ningú no va interrompre el meu balboteig foll. A través de la ceguesa enrogida, de la llibertat que em tenia dominat, només veia la cara vella i inclinada d’en Piatnitski amb la seva barba platejada. No em va interrompre, només va dirigir-se a en Karavàiev, ple de goig per mi i per Puixkin:

–Quin poble! –va xiuxiuejar el vell–. Aquest coi de jueus vostres tenen el dimoni a dins.

I quan vaig haver acabat, va dir:

–Molt bé. Au ves, doncs, amiguet...

Vaig sortir de la classe al passadís, em vaig repenjar en una paret sense emblanquinar i vaig començar a despertar-me de les convulsions dels meus somnis. Uns nens russos jugaven al meu voltant, el timbre de l’institut era allà a la vora, al forat de l’escala principal. El vigilant dormisquejava en una cadira esculada. Jo em mirava el vigilant i em deixondia. Se m’acostaven nens per totes bandes. Em volien clavar un calbot o potser només jugar una mica quan, de sobte, en Piatnitski va aparèixer al passadís. Va passar per davant meu, es va aturar un instant, i la levita li va recórrer l’esquena amb una ondulació lenta i difícil. Vaig percebre desconcert en aquella esquena ampla, cepada i senyorial, i em vaig acostar al vell.

–Nens –va dir als alumnes–, deixeu estar aquest nano. –I em va posar una mà molsuda i flonja a l’espatlla–. Amiguet meu –en Piatnitski es va girar cap a mi–, digues a ton pare que has entrat al primer curs.

Una estrella sumptuosa li va relluir al pit, les condecoracions li van dringar a la solapa, el seu cos gros, negre i uniformat va marxar sobre unes cames rectes. Aquell cos quedava encaixat entre les parets llòbregues, s’hi bellugava com una barcassa per un canal fondo, i va desaparèixer per la porta del despatx del director. Un petit servent li va portar un te fent un rebombori solemne, i jo vaig córrer cap a casa, cap a la botiga.

A la nostra botiga hi havia un client de pagès que es gratava el cap, ple de dubtes. En veure’m, el pare va deixar estar el client i es va creure la meva història sense dubtar. Va fer un crit al dependent perquè tanqués la botiga i va córrer cap al carrer de la Catedral a comprar-me una gorra amb l’escut. La meva pobra mare amb prou feines va poder-me arrencar de les mans d’aquell home embogit. En aquell moment la mare estava pàl·lida i escrutava el destí. M’acariciava i alhora m’apartava amb aversió. Va dir que els diaris publicaven els alumnes admesos a l’institut, i que Déu ens castigaria i la gent es burlaria de nosaltres si compràvem l’uniforme abans d’hora. La mare estava pàl·lida, escrutava el destí en els meus ulls i em mirava amb una pena amarga, com si fos un esguerrat, perquè era l’única que sabia que dissortada que arribava a ser la nostra família.

Tots els homes de la nostra nissaga érem confiats amb la gent i propensos a actes poc meditats, no teníem sort en res. El meu avi havia estat rabí a Bélaia Tsérkov, però el van expulsar per sacríleg, i llavors encara va viure quaranta anys més de rebombori i escassetat, va estudiar llengües estrangeres, i a vuitanta anys va començar a perdre el seny. L’oncle Lev, un germà del pare, va estudiar a la ieixivà de Volojin. L’any 1892 va fugir del servei militar i va raptar la filla de l’intendent de la regió militar de Kíev. L’oncle Lev es va endur aquesta dona a Califòrnia, a Los Angeles, allà la va abandonar i va acabar morint en un manicomi envoltat de negres i malais. Un cop mort, la policia nord-americana ens en va enviar el llegat des de Los Angeles: un bagul gros, reforçat amb uns cèrcols de ferro marró. Al bagul hi havia uns pesos de gimnàstica, blens de cabells de dona, el tal·lit de l’avi, uns fuets de puny daurat i unes capsetes de te de flors, decorades amb perles barates. De tota la família, només en quedàvem el boig de l’oncle Simon, que vivia a Odessa, el pare i jo. Però el pare era confiat amb la gent i l’aclaparava amb l’entusiasme del primer amor; la gent no l’hi perdonava i tothom l’enredava. Per això el pare creia que li governava la vida un destí funest, un ésser indefinible que el perseguia a tot arreu i que era idèntic a ell. I vet aquí que, de tota la família, a la mare l’únic que li quedava era jo.

Com tots els jueus, jo era baixet i desnerit, i tenia mals de cap de tant estudiar. La mare ho veia, tot això, perquè mai no es va deixar encegar per l’orgull miseriós del seu marit ni per la incomprensible fe que ell tenia en la idea que la nostra família algun dia havia d’esdevenir més forta i més rica que l’altra gent del món. Ella no comptava que tindríem sort, li feia por comprar-me la camisa de l’uniforme abans d’hora i només em va deixar anar a cal fotògraf perquè m’hi fessin un retrat de gran format.

El 20 de setembre del 1905, a l’institut van penjar la llista d’admesos al primer curs. Al tauler també hi havia el meu nom. Tota la nostra parentela va anar a donar un cop d’ull a aquell paper, i fins i tot en Shoyl, un germà de l’avi, va fer cap a l’institut. M’estimava aquell vell fanfàrria perquè venia peix al mercat. Tenia unes mans rodanxones i humides, cobertes d’escates, i li feien pudor de mons freds i meravellosos. En Shoyl també es distingia de la gent normal i corrent per les falòrnies que explicava sobre l’alçament polonès del 1861. Antigament, en Shoyl havia fet de taverner a Skvira. Havia vist com els soldats de Nicolau I afusellaven el comte Godliewski i altres insurgents polonesos. O potser això no ho va veure mai, tampoc. Perquè ara sé que en Shoyl no era més que un vell ignorant i un mentider innocent; però no he oblidat les historietes que explicava, eren molt bones. Doncs vet aquí que el beneit d’en Shoyl també va passar per l’institut a llegir el meu nom al tauler i aquella nit va ballar i picar de peus a la miseriosa festa que vam fer.

El pare va organitzar la festa per celebrar l’ocasió i va convidar-hi els seus col·legues: comerciants de cereals, agents immobiliaris i viatjants de maquinària agrícola del nostre districte. Aquests viatjants venien màquines al primer que passava. Els pagesos i els terratinents els tenien por, no se’n podien desempallegar sense comprar-los alguna cosa. De tots els jueus, els viatjants eren la gent més viscuda i més alegre. A la festa van cantar unes cançons hassídiques que només deien tres paraules, però que es cantaven durant llarga estona, amb unes entonacions variades i gracioses. Només poden conèixer l’encís d’aquestes entonacions els qui han celebrat la Pasqua amb els hassids o han estat a les bullicioses sinagogues de Volínia. A banda dels viatjants, també va venir a casa el vell Lieberman, que m’havia instruït en la Torà i en hebreu antic. A casa li dèiem Monsieur Lieberman. Havia begut més vi de Bessaràbia del compte, els tradicionals serrells de seda li sortien de sota l’armilla vermella, i en honor meu va pronunciar un brindis en hebreu antic. En aquest brindis, el vell va felicitar els meus pares i va dir que en els exàmens jo havia vençut tots els meus enemics, que havia vençut els nens russos de galtes molsudes i els fills dels nostres rústecs potentats. Igual com David, el rei dels jueus, havia vençut Goliat en l’antigor, i de la mateixa manera que jo havia triomfat sobre Goliat, així el nostre poble, amb la força de la intel·ligència, havia de vèncer els enemics que ens envoltaven i que desitjaven la nostra sang. Havent dit això, Monsieur Lieberman es va posar a plorar i, plorant i tot, va beure encara més vi i va exclamar: “Visca!” Els convidats el van encerclar i van ballar amb ell una quadrilla molt antiga, com si fossin en un casament d’un poblet jueu. A la festa tothom anava content, fins i tot la mare es va mullar els llavis de vi, per bé que el vodka no li agradava i no entenia com podia agradar a ningú; per això li semblava que els russos estaven tots bojos i no entenia com les russes podien viure amb marits russos.

Però els nostres dies feliços van arribar més endavant. A la mare van arribar-li quan, abans que jo marxés cap a l’institut, cada matí ella em preparava els entrepans, i quan voltàvem per les botigues i compràvem el meu equipament festiu: l’estoig, la guardiola, la cartera, els llibres nous de tapa dura i les llibretes amb coberta de xarol. No hi ha ningú al món que senti les coses noves amb més força que els nens. Els nens s’estremeixen amb aquella olor, com un gos que ensuma la petjada d’una llebre, i experimenten una bogeria que, quan ens fem grans, anomenem inspiració. Doncs aquest sentiment infantil i pur de propietat sobre les coses noves s’encomanava a la meva mare. Vam trigar un mes a acostumar-nos a l’estoig i a la penombra del matí, quan jo em bevia el te a l’extrem de la taula gran i il·luminada i ficava els llibres a la cartera. Vam trigar un mes a acostumar-nos a la nostra vida feliç, i no va ser fins en acabat del primer trimestre que vaig tornar a pensar en els coloms.