Que català que pot ser el teatre argentí!

L’estranyesa es planta, d’arrencada, amb la jove de l’aniversari asseguda al sofà, mentre els companys i els pares d’ell sopen a taula. Els silencis pintaran el tedi a les cares de tots. El dramaturg argentí Nelson Valente ha escrit una peça per al repartiment català. Ell continua amb el seu hàbitat familiar, íntim, de revelacions definitives. Ho va fer a El loco y la camisa i a El declive. Ara hi torna amb Els gossos . Potser, ara la peça s’equilibra com mai entre les raons i les obsessions dels quatre personatges. El públic va buscant el punt d’excentricitat de cada un (Mercè Arànega, Albert Pérez, Sandra Monclús i Joan Negrié serveixen uns personatges molt recognoscibles, carregats de plecs i contradiccions, i alhora lúcids). Com a 4D’òptic o Com pot ser que t’estimi tant, de Daulte es constata que les situacions insòlites argentines casen molt bé amb l’escena catalana.

Per passar l’estona, arrenca el record dels veïns estrafolaris i, sobretot, dels gossos que han viscut amb ells. Una excusa per a la conversa i per al títol de l’obra, però que descriu bé l’humor absurd de Ionesco. El pare anirà repetint tics de gos quan el posin al límit. La mare, en canvi, deixarà que tot passi i, quan l’aigua estigui aparentment calmada, atacarà revelant la seva buidor. Ja haurà esclatat abans el company, ferit del pobre orgull conreat a base de demostrar capitalisme ferotge i la noia, la protagonista, que inicia la crisi confessant una anècdota intranscendent al metro. Els protagonistes són egoistes: estimen però no saben escoltar-se. No s’atreveixen a recuperar els seus somnis. Els gossos atrapa el públic i el deixa amb el somriure fred per l’amargor del reflex que provoca la situació dramàtica.