Els joves s’enfilen a la mística des de l’òpera

La creació més emergent prefereix la temàtica que arreplega tota mena de públic que les històries tràgiques. Parlar del món de la creació, de la vulnerabilitat davant de la violència indiscriminada, o sobre la fi del món és una tria mística, al·legòrica. Deixar-se persuadir pel destí tràgic dels personatges és massa distant. Sembla que llegeixen l’èpica com a cartó pedra. Els joves han preferit debutar en l’univers de l’òpera Microòperes d’avui servint un itinerari de música i pensament sobre la relació de l’ésser humà i la natura.

El Liceu, juntament el CCCB i el Macba, han volgut que “l’art total” de l’òpera, com definia Wagner, sigui més evident. Per això, han construït aquest viatge de creadors de diferents disciplines (des del cant i la poesia a l’escenografia, l’espai sonor i la plàstica) amb què el públic es desplaça d’un racó a un altre. L’experiència és nutritiva. Com el projecte d’Oh!pera en què s’invita a provar amb una paleta de colors i formes infinites a nous creadors.

Clara Aguilar, Sílvia Delagneau i Pol Guasch conviden a traspassar l’espai escènic, des del ciclorama del fons fins al prosceni i baixar a la platea des d’on admirar una selva onírica. La llum, el so i la paraula (escrita i cantada) d’El cel no es guardarà el secret sentencia que “la història de les coses belles és una història trista”, on s’escoltarà el cant del darrer ocell. És una trama que supera les vides mortals i on arrela l’òpera i una vida que ultrapassa el món terrenal, una cançó dolça que evidencia el misteri de la vida. No hi ha emergit cap actor, cap història concreta, només la inabastable imatge dels feixos de llum que donaven tridimensionalitat a un espai abstracte i amb una música que abraça un estrany desesper, quasi reconciliador. Així ho perceben els espectadors, majoritàriament joves, dels quals destaca la curiositat insaciable de Vicenç Altaió (poeta, assagista, traductor de teatre, crític d’art, articulista d’opinió i agitador cultural, en general des de fa mig segle). Aquest títol encara es pot veure avui.

A Aura, la compositora i cantant Marina Herlop rep el públic a la Capella, convertit en un teatre frontal. L’artista visual Rosa Tharrats construeix un espai en què la imatge de l’aigua rellisca carena avall fins a un doll misteriós. Unes cortines recorden un rostre amb la boca oberta, com un gest d’esglai. En aquest racó, la protagonista, procura conciliar un lloc de pau davant de les croades d’Innocenci III. Aquest, com que no sap diferenciar entre fidels i hostils, dona l’ordre de matar tothom i que dirimeixi Déu, en l’altra vida. Davant la destrucció, aquesta noia, amb l’àngel de les aigües (Clara Enrich-Genestar) i l’esperit de la mare (Clàudia Balletbò) i el cor ARSinNOVA es refugien en un cant plaent de sirenes i dones d’aigua en un bosc del Llenguadoc de l’edat mitjana, com proposa el llibret de Gabriel Ventura.

Possiblement, el quadre més fosc és el de Desheretaràs la terra, ja al Liceu. La directora d’escena Carla Tovías evoca un món de teatre de l’absurd desesperat. El quartet Vivancos rep el públic amb una quietud calmosa que va despertant-se, amb una contenció màgica: Mouen el cap com si fossin insectes intuïtius. Una dona (la soprano Èlia Casanova) accedeix al que podria ser l’últim racó del purgatori. La rep un ésser estrany, una mena d’esperit que li indica el final i que, com la foscor va arrabassant vida, espai i temps. La meravella fa que de l’immens estol d’artistes joves emergeixi Montse Colomé (amb l’aura de Carles Santos, d’uns braços que pinten en l’aire i retenen el temps màgicament). És una benedicció que el debut de les Microòperes amb talent i públic jove atengui el moviment savi i condensat de Colomé.

Probablement, aquesta experiència ha trencat fronteres del que s’entén estrictament per òpera. Però si la cerca és a l’espectacle total, no es poden establir fronteres a barrejar la veu i música en directe amb la música electrònica, les veus microfonades, la superació de la tragèdia com a esquema per descriure un drama. La mística i les mirades fresques imposen una nova òpera sense complexos.