A l'illa de Lampedusa

Gian­franco Rosi, italià nas­cut a Eri­trea, s'ha gua­nyat una repu­tació com a docu­men­ta­lista amb films sobre la misèria a l'Índia o al desert de Califòrnia, el nar­cotràfic a Mèxic i un embo­lic d'auto­pis­tes que con­fi­gu­ren una extensa i com­pli­cada cir­cum­val·lació a la ciu­tat de Roma. Amb aquest últim, Sacro Gra, va gua­nyar el Lleó d'Or a la Mos­tra de Venècia, però, a més, amb Fuoc­co­mare va rebre un Ós d'un metall equi­va­lent, encara que sigui de manera simbòlica, en la dar­rera Ber­li­nale. El seu hipotètic mèrit és haver rodat a Lam­pe­dusa, aquesta illa amb una alcal­dessa brava que, amb la col·labo­ració de bona part dels seus habi­tants, pro­cura donar aco­lli­ment a aquells que acon­se­guei­xen arri­bar-hi sobre­vi­vint a tra­ves­sies infa­mes.

Rosi, però, sem­bla interes­sar-se poc per aques­tes per­so­nes, vícti­mes de dic­ta­du­res san­guinàries i de guer­res. Li interes­sen més els cadàvers dels nàufrags, que filma amb més atenció que els super­vi­vents. I també un nen de l'illa que es passa el dia amb un tira­dor i que, amb un ull gan­dul, s'ha de posar un pegat. O el seu pare, que pesca. O la seva àvia, que cuina men­tre escolta cançons a la ràdio. Sí, pot­ser és la vida que, sense malícia, passa a banda de les desgràcies dels altres, encara que esti­guin tan a prop. També és cert que hi ha un metge que lamenta les con­di­ci­ons de vida dels arri­bats a Lam­pe­dusa. Però és pos­si­ble tenir la sen­sació que no n'hi ha prou. Que, del viatge a Lam­pe­dusa, Rosi se'n podia haver dut un tes­ti­moni humà que ens acostés més a unes per­so­nes en una situ­ació extrema i no tan­tes imat­ges que alter­nen la intrans­cendència amb l'impacte de la mort, de manera que pot dis­cu­tir-se la seva ètica.