cultura

Crítica

música

Home negre en món de blancs

A Bar­ce­lona, actu­al­ment, l'atenció que des­per­ten els con­certs es mesura pel rebom­bori que hi ha entre l'audiència i el nom­bre de sel­fies. I, dime­cres, a Bikini, el silenci va ser insòlita­ment rotund i ningú (pràcti­ca­ment) va estar pen­dent del mòbil. Debu­tava a la ciu­tat Mic­hael Kiwa­nuka, un lon­di­nenc fill d'ugan­de­sos que van fugir del règim d'Idi Amin que, fa qua­tre anys, va debu­tar amb un disc que evo­cava el soul repo­sat i cons­ci­en­ciat de Bill Wit­hers i que, al juliol, va publi­car un d'aquells dis­cos que, d'aquí a unes set­ma­nes, figu­ra­ran en mol­tes llis­tes de resum del millor del 2016: Love & hate, produït per Dan­ger Mouse.

Les expec­ta­ti­ves eren altes i Kiwa­nuka les va com­plir amb un reci­tal d'una hora i mitja intensa en què es va mos­trar com un músic ben com­plet, hàbil­ment situat entre un dis­curs, a vega­des, retro, i en altres moments, molt modern. Espre­ment a fons les atmos­fe­res que sap crear amb cinc músics amb els quals s'entén per­fec­ta­ment, Kiwa­nuka va alter­nar tem­pos lents amb gro­o­ves endi­mo­ni­ats i va treure tot el suc de cançons tan pode­ro­ses com Black man in a white world, que en l'era Trump res­sona amb una força evi­dent. No està, encara, a l'altura dels seus mes­tres, però no hi ha cap dubte que algun dia no massa llunyà hi estarà.

Michael Kiwanuka
Festival del Mil·lenni
16 de novembre, Bikini


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia