Marcos Ordóñez o l'art d'evocar

Marcos Ordóñez (Barcelona, 1957) és el germà que va néixer pocs anys abans que nosaltres i que va conèixer un món que ja no vam veure (com ara les Jornades Llibertàries del parc de la Ciutadella), però també un món que encara vam ser a temps de transitar (com els bouquinistes del carrer Diputació), de vegades en plenitud i de vegades en forma de retalls amb tendència a esmicolar-se. Ja des del títol, Juegos reunidos (Libros del Asteroide) celebra uns records comuns, entre lúdics i passats de moda. Però no n'hi ha prou de conèixer un món per fer-ne literatura, igual com un bell paisatge no garanteix un bon quadre.

El llibre d'Ordóñez és mític i personal, generacional i autobiogràfic, ple de noms propis que han esdevingut comuns. Cada època té la seva generació perduda, uns paradisos perduts i sobretot un cronista de la pèrdua. Més d'un novel·lista fa veure que s'inventa el que va succeir, però Ordóñez aixeca acta d'una realitat que sospitem que en part és només fruit de la seva imaginació, i de fet tant és. La pregunta no és on érem el 1977, sinó què n'hem fet, d'allò.

Juegos reunidos és una recopilació de bars, de costums, de marques de tabac, d'adreces, de begudes, de paraules, però sobretot és una mirada pietosa, omnicomprensiva, una mica condescendent, literària. No cal haver viscut per escriure, però ajuda.

Al capdavall, la memòria està feta de casaments i de festes, d'amics i de gats, però també dels poemes de Gil de Biedma, de la pel·lícula American Graffiti, de barris equívocs com l'Astor.

L'últim llibre de Marcos Ordóñez és una capsa de jocs, alguns de més nostàlgics, d'altres d'originals. Ni tan sols hem de decidir si Al anochecer o Redemption Song són contes o cròniques: l'important és el que convoquen quan els llegim. La diferència entre els monòlegs desguitarrats que propicien les borratxeres toves i un recull com Juegos reunidos és la mateixa que hi ha entre abocar i evocar. Les nostres vides només són completes quan algú les evoca com ho fa Ordóñez, deixant-ne uns capítols escrits que les fixen en la nostra memòria i en la dels altres, a la manera de Scott Fitzgerald (i no ens abandona la sensació que no tot era tan bonic o tan trist com ho va escriure).

Ja que avancem inevitablement arrossegats contra el passat, busquem-nos si més no un cronista digne.