Un film somiat

La filmografia d'Adolfo Arrieta, cineasta tan mític com mal conegut, és habitada per fades i àngels més o menys identificables amb els quals irromp la màgia o una fantàstica estranyesa en el quotidià: Le jouet criminel, Le chateau de Pointilly, Flammes, entre altres. Fer una Bella Durmiente, el conte que més el fascina des de la seva infantesa, era un somni que, finalment, ha pogut convertir en una realitat encantadora signant-la amb l'heterònim Ado Arrietta, una de les múltiples variacions que ha fet amb el seu nom. És una bella raresa que existeixi aquesta pel·lícula, que creu en el món que posa en escena. Davant seu, com el rei escèptic que, interpretat pel cineasta Serge Bozon, és castigat per les fades perquè no hi creu, els espectadors que no creguin el que veuen en restaran al marge. Però els que hi creuen mentre ho veuen al final del film no sabran si l'han vist o si l'han somiat.

La fascinant innocència d'Arrieta, que en aquesta ocasió no es barreja amb la malícia o fins la perversió d'altres films seus, no exclou l'humor que, sense decantar-se cap a una ironia distant, s'escampa en el xoc entre el conte immemorial i el món contemporani: la princesa i tot el regne s'adormen el 1900 i es desperten el 2000. Hi ha un àngel encarnat en el preceptor (Mathieu Amalric) del príncep Egon, que toca la bateria mentre imagina la princesa adormida que el somia. També una fada dolenta que dona joc als registres vocals de la mítica Ingrid Caven. I un món detingut, com embalsamat pel cinema, que alhora el torna a posar en moviment a partir d'un petó que Arrieta filma amb una sublim delicadesa.