Una història amagada

Fa cosa d'una setmana van aparèixer diversos articles a la premsa de l'Estat espanyol que afirmen que Alice Guy, la primera de les dones cineastes, ha sigut rescatada de l'oblit arran de la publicació d'un llibre de la historiadora del cinema Alejandra Val Cubero. Tanmateix, si bé Guy no ocupa el lloc que es mereix al costat de Georges Méliès i més pioners, han sigut molt més esborrades de la història nombroses altres dones que, exercint-hi diverses tasques, van contribuir a l'impuls del cinema en els seus inicis. Els noms de moltes d'aquestes dones van emergir de l'oblit i del silenci en l'esplèndid seminari Presències i representacions de la dona en els primers anys del cinema 1895-1920 que, dijous i divendres passat, va celebrar-se a Girona organitzat per la Universitat i el Museu del Cinema de la ciutat amb més de trenta comunicacions i la participació d'especialistes en els orígens del cine provinents d'una diversitat de països.

Noms com el d'Helena Cortesina, ballarina valenciana amiga de García Lorca que va convertir-se en actriu de teatre, sobretot durant l'exili a l'Argentina posterior a la guerra civil, temps després de produir, realitzar i protagonitzar el 1921, quan només tenia 17 anys, Flor de España, la primera pel·lícula dirigida per una dona a l'Estat espanyol: una pel·lícula desapareguda que, a partir d'articles de l'època, s'intueix com una espanyolada atípica, com va definir-la Barbara Zecchi, una de les ponents que, juntament amb Begoña Soto i Elena Cordero, va parlar de Cortesina. Com el de Carme Dauset, una altra ballarina que, amb el pseudònim Carmencita, va triomfar als EUA, i que, com va dir la historiadora mallorquina Magdalena Brotons, va ser la primera dona filmada pel cinetoscopi d'Edison. O com el de la productora Suzanne Pathé, que, com van explicar els investigadors alemanys Frank Kessler i Sabine Lenk, va desenvolupar la seva carrera a Berlín, però la seva activitat és més invisible que la d'altres membres (masculins, per descomptat) de la família Pathé en la producció i la distribució cinematogràfiques. Un dels noms vindicats al seminari, el de la distribuïdora nord-americana Edna Williams, m'ha quedat gravat juntament amb el de l'actriu Nella Walker. Va relatar-ne la història Donald Crafton, que, seguint el rastre de la distribuïdora Ednella, va descobrir la relació amorosa entre les dues dones: Williams va fer-se invisible potser per no perjudicar la carrera de Walker com a actriu de repartiment a Hollywood; Crafton va cloure el relat mostrant la fotografia d'una làpida amb els noms d'Edna Williams i Nella Walker: Hollywood deu un film amb aquesta història.

Van emergir altres noms lligats a històries que donarien peu a molts articles i fins pel·lícules. Tanmateix, el seminari també va recollir la vindicació del treball de les dones anònimes en els orígens del cinema que, recordant que “sempre hi són, amagades darrere els homes”, va fer Lluïsa Suárez en la seva apassionant comunicació La dona a la indústria cinematogràfica barcelonina dels primers temps. Suárez, doctora per la UdG, ha trobat en la premsa barcelonina de l'època nombrosos anuncis que sol·licitaven il·luminadores, és a dir, dones que acolorien a mà les pel·lícules. Per què dones? Per la seva delicadesa, sensibilitat i pulcritud? No deu ser que aquestes suposades atribucions de la feminitat són una manera d'amagar que les dones eren mà d'obra més barata que els homes? En tot cas, amagada durant tant de temps, va emergint la contribució de les dones al cinema. L'èxit del seminari demostra l'interès creixent i la necessitat d'aquesta línia d'investigació que du a repensar la història del cinema. Ho va dir la historiadora italiana Monica Dall'Asta: s'ha de restituir la història d'aquestes dones perquè és la nostra història.