Matar Ricard, format metacrilat

La proposta de Xavier Albertí amb aquest Ricard III és, efectivament, un monument a la paraula de Shakespeare. S'ha alliberat el text de les peces que flairaven més a encàrrec: la reina Elisabeth va voler legitimar la corona dels Tudor proposant a Shakespeare que fes una obra en la qual es veiés les contínues lluites sanguinàries entre les corones dels York i els Lancaster. La dramatúrgia de Lluïsa Cunillé ho evita i permet que la peça acabi amb la mort de Ricard. Però, més enllà de les decisions de tallar parts de la peça original, el que compta és la mirada que es fa a un dels drames de capçalera del dramaturg. És encertat aquest món de metacrilat i alumini a l'escena, que presenta un quadre, fred, distant, asèptic? Cobra prou potència el dubte de si Ricard III és malvat de naixement, o si s'hi torna com a arma per fer-se valer?

El drama i la peripècia carregada de noms i assassinats anteriors obliguen a una atenció extrema a l'espectador. Més quan en alguns passatges costa entendre les interpretacions (sobretot, les femenines a la primera part), tot i que van amplificats per garantir que el vers arriba fins a l'última filera. Els canvis d'escena i les bromes “pastorals” dels personatges proven de donar aire a una contínua manipulació de Ricard per esdevenir rei.

Sens dubte, el treball dels actors a escena estava contrastat, ja abans de començar. Aquest Ricard III que vesteix Lluís Homar, a més, és còmplice amb el públic que el diverteix amb una rialla aspirada i entretallada. Té un cert aire de bufó amb la diferència que les seves ocurrències no són per ridiculitzar la Cort sinó per executar-la. Sense metàfores. Sobta una Lina Lambert molt austera i fan enriolar un Oriol Genís amb aparença de follet malvat com a assassí amb consciència. Antoni Comas llueix la seva versatilitat al cant i al piano. En general, són interpretacions molt contingudes.

Potser l'excepció és un Homar, un digne i pròxim Ricard III, sí. L'èpica del vers i el posicionament forçat (fa molt bé de mirar de treure importància a les crosses que el presenten com el personatge malgirbat que exigeix la tradició) el mantenen lluny del monòleg d'arrencada de L'art de la comèdia (TNC, 2015). Les reflexions de Ricard III són d'una eficàcia sense escrúpols. I així és complicat bastir un espai per a l'ètica del comportament com protagonitzava Homar a El professor Bernhardi (TNC, 2016).

La posada en escena, molt depurada, estàtica, que només es vol distreure amb elements més aviat superflus que no hi aporten gaire res (a excepció de la imatge de la corona que es va esborrant amb un cert aire malèfic, o del rostre omnipresent en les escenes que el duc de Gloster és absent a escena) recorda molt a una impecable interpretació de Terra de ningú (Sala Petita, TNC, 2014). Com la vida de Ricard III cada cop és més breu, més escanyada. Però els reflexos incomprensibles de l'estructura sembla que, d'arrencada, el terra impol·lut de la Cort presenti una mena de marques com si algú hagués estat arrossegant mobles el dia abans.

La brillantor de les paraules congela l'escena, no l'aconsegueix apropar a I'avui, tot i la bona intenció d'un vestuari aparentment atemporal. Ricard III retruny a escena però no ressona a l'interior. Aquí és on la peça, que agrada per la seva monumentalitat, va més coixa.