Retrat de la infantesa

Als 27 anys, François Truffaut va pouar en la seva adolescència complicada per abordar el seu primer llargmetratge: Els 400 cops. Als 30 anys, Carla Simón s’ha inspirat en un moment també complicat de la seva infantesa (quan, amb sis anys, va quedar òrfena i va ser adoptada per uns oncles) per realitzar la seva òpera prima: Estiu 1993. No hi ha afinitats perceptibles entre les dues pel·lícules. No diria que en la jove cineasta catalana s’hi pugui reconèixer una filiació truffautiana. No m’atreviria a dir que Estiu 1993, estimant-ne tant la seva sensibilitat, pugui tenir una incidència comparable a la d’Els 400 cops. Però si, a partir de la seva experiència particular, Truffaut va aportar un retrat universal de l’adolescència, amb el seu malestar i inadaptació, Carla Simón és capaç de tornar a revelar-nos el territori compartit de la infantesa: la curiositat, un sentiment d’estranyesa, la necessitat d’afecte, la gelosia, l’entotsolament, una certa crueltat, la mentida per protegir-se dels adults, la imitació dels comportaments, la intuïció dels misteris del món. I de fer-ho sense renunciar a explicar (recordant-la, fabulant-la, imaginant-la) la seva particular història.

Hi ha a Estiu 1993 alguna cosa molt pròxima a la vida que neix de la tensió entre la pena (el dol per la pèrdua dels pares, encara que no se n’acabi de tenir consciència, i la dificultat d’adaptar-se a una nova família, a un altre lloc de residència) i la joia de viure, exaltada per les vibracions de l’estiu. Una diversitat d’emocions humanes s’hi fan presents d’una manera tan continguda com palpable. De nou, la contenció antisentimentalista és capaç de transmetre l’emoció d’una manera profunda. I és així que, amb Estiu 1993, celebrem una mena de miracle que acorda el cine amb la vida per ajudar-nos a viure-la.