El suggeriment de l’abstracció

En anys de crisi, sembla que el teatre tingui necessitat de denunciar tot allò que escanya els ciutadans. I sí, d’alguna manera, moltes de les produccions que es programen dins del Grec Festival (en aquest article fem referència únicament al del Grec Montjuïc, allò que es programa a l’entorn de l’epicentre del festival) expressen aquesta estretor social però sobta trobar-hi tantes peces en què el món abstracte convida a fer que el mateix espectador sigui element actiu en la interpretació íntima dels muntatges. L’abstracció no s’ha d’entendre com un gest de covardia o de no voler concretar, sinó com una actitud de fer actiu l’espectador, convidar-lo a tancar el cercle, cadascú amb els seus referents artístics i culturals. Aquesta és una selecció de les obres vistes en aquesta primera tanda de Grec, a Montjuïc:

Programa mixt

a El Grec Festival es va inaugurar amb tres coreografies de la Dresden Frankfurt Dance Company. El coreògraf Jacopo Godani ha imprès a la companyia neoclàssica un to contemporani inequívoc. Juga amb uns cossos de gran equilibri i netedat en els moviments. Ara ballen una dansa conceptual, carregada de torsions, de desequilibris que no parteixen d’un tema clàssic sinó que inciten l’espectador a crear el seu propi univers a partir de la combinació de les peces. Les obres tenen alguns vincles estilístics en el moviment però van creixent per capes. Metamorphers evoca, per moments, el foc que podrien invocar l’any passat Les bruixes de Salem que van inaugurar l’edició passada. Amb unes mans que semblaven crepitar alliberant-se d’uns mallots de transparències. El quartet de corda executa una peça mítica de Bartók. Echoes from a restless soul arrenca amb uns personatges submarins, com si fossin sirenes que gaudeixen de la llibertat i l’eternitat. Fins que un fet misteriós les porta a la terra. És com un exili forçat, tot i que somiïn ser nimfes, follets despreocupats del bosc d’Arden, es percep com l’encanteri es desfà i acaben sent precioses marionetes que van perdent els fils. La vellesa terrenal ofega la màgia marina. Moto perpetuo és l’obra més ambiciosa, pel que fa a ballarins a escena i per la composició musical, carregada de cops musicals que fan endiabladament enfiladissa la coreografia. Els ballarins són, en aquesta ocasió, una cèl·lula que es desplaça, que es transforma, que evoluciona. Tornen les transparències del vestuari i la música electrònica pausada permet l’entrada dels duets més emotius, sensibles, mentre que els passatges vertiginosos s’acostumen a interpretar en conjunt, amb un desordre mil·limetrat. Aquest és el seu encant. El preciosisme dels cossos insinuants corbes contínuament, trencant el codi de la verticalitat i l’horitzontalitat més acadèmica, no aconsegueix traslladar cap idea concreta, només esquitxos impressionistes, que fan l’espectador actiu però no li aporten cap novetat dramatúrgica.

The great tamer

a La proposta de Dimitris Papaioannou explora nous llenguatges i ho fa amb una densitat i profunditat remarcables, al costat d’una estètica magnètica. Hi ha molt de treball i també un gust per repassar la iconografia més clàssica. Els personatges (construccions a vegades a peces amb fins a sis actors!) es mostren tal com són. Amb la seva sorda tragèdia. Sense plors. Amb la contundència de saber-se perduts en un món estrany però que, amb la mateixa senzillesa, sap integrar l’estrany, l’altre, el refugiat. Hi ha retalls de tot que poden donar molta reflexió. Els personatges accepten el seu destí, a vegades amb una certa curiositat; sempre amb un evident conformisme. Després de la tempesta, arribarà el moment de la reconstrucció. La individual i també la de la societat. I qui és el domador? Hi ha el que descobreix Déu. El que aprèn a pregar-lo, el que es distancia dels rituals per aprofundir en les bondats de la seva ensenyança. Però cap d’aquests és qui domina l’univers. En tot cas, el domador és el que no apareix i ha decidit les amputacions emocionals i físiques dels personatges; la seva nuesa. Tot decau, té errors de sistema que atrapen. Cal acceptar-ho i seguir sobrevivint. En un silenci que captiva.

El tigre de Yuzu

a D’entrada és molt suggeridor provar de traslladar a escena la trobada entre Ferran Adrià (capdavanter de la cuina d’avantguarda i sempre inquiet) i el món tradicional gastronòmic kaiseki. Diuen els personatges (i el programa de mà) que Adrià va quedar captivat per la manera de cuinar d’aquests venerables professionals, que cuinaven amb ànima. L’obra peca, precisament, d’aquesta falta d’ànima d’un motiu suggerent per fer lligar bé el plat. El que es presenta, lamentablement, és un prim documental escenificat de la seva trobada (sense l’aura dels protagonistes) salpebrat amb alguns tòpics sobre les dues cultures representat en l’estrès d’Adrià de tants viatges amunt i avall, i el pànic d’Hiroyoshi Ishida i la seva doma, Tomiko. El cuiner d’El Bulli hi apareix amb una tessitura ben diferent de la de Polònia. És encertat que no se’l procuri caricaturitzar, però cal que tingui el mateix caràcter que el protagonista. És molt suggeridora la incorporació dels actors japonesos que alternen el català amb el japonès així com el conte oriental representat. Però no és suficient el vestuari, cal l’actitud per dur-lo. El pont de cultures és un viatge que sedueix. Fa uns anys, ja hi va haver una producció (Ki, 2010, en què la connexió va ser la dansa amb Cesc Gelabert i el món plàstic de Frederic Amat amb el teatre kabuki que aportava Tomohiko Tsujimoto.

Titans

a Els titans són uns éssers mitològics, anterior als déus de l’Olimp, amb una convivència més aviat dolorosa. Un gegant anterior a Zeus fa pensar en uns éssers malcarats que amb el seu egoisme malmeten tot allò que toquen. Tenen una força que no saben controlar. I els actes, per una raó misteriosa, acaben creant l’espai possible perquè es desenvolupin els déus més tard així com els humans. Aquests Titans d’Eurípides Laskaridis són dos antagònics: la llum del dia i la foscor de la nit. L’obra, interpretada sense paraules, obliga l’espectador a imaginar i contextualitzar les situacions que són, principalment del tità de la llum. La maldat de la mitologia grega es transforma, ara, en una divertida ingenuïtat, un quadre un xic naïf que navega pel patetisme més còmic, aconseguint quadres de gran plasticitat, sovint treballant només amb el porexpan. Aquesta producció grega construeix a partir de les rampoines, els detritus de la societat consumista per parlar del principi del temps, de l’arrel de la vida, amb la mitologia dels titans. Preciós salt de raccord.

Pop-up

a La senzillesa dels de Teatro delle Briciole fa sucumbir l’espectador, tingui l’edat que tingui. Tot és joc. Què succeirà quan es giri full? L’obra construeix a partir dels elements que s’aixequen de les pàgines quan el llibre és obert del tot. Dels elements més simbòlics (dos punts) al divertit conte al mar, amb tauró inclòs! Sense la necessitat de lligar-se a una trama, salten de la lògica al surrealisme. L’obra es parteix amb pauses que trenquen la màgia però aconsegueixen la comicitat i connexió amb els més menuts.Sí que seria deliciós imaginar-se un epíleg amb una construcció a mode de bis de quadres que tinguessin una narrativa diferent amb una nova combinació i que permetés viatjar pels diferents dibuixos animats (el groc, el blau, el vermell)... El petit plaer compartit a escena és el millor dels reclams per tornar al teatre, amb una curiositat més desperta.

Aire

a Miquel G. Font és molt ambiciós. Processa les experiències personals en espectacle i ho aconsegueix transmetre a un equip molt ampli. En aquesta peça, per exemple, hi ha involucrat el Cor de Mataró, un equip de rodatge, l’Institut Europeu del Disseny i els vuit ballarins de la companyia. Ell lidera tot el procés i s’embruta les mans creant en cada àmbit. Potser el problema és que li falta aguantar la mirada externa, la de direcció, per tensar millor la dramatúrgia, aprofitar al màxim cada aportació i aconseguir que aparegui la sorpresa davant dels seus ulls. La coreografia té moments preciosos, com el final en què cant i ball s’acaronen. Hauria de ser una situació que es produís durant tota la peça.