Stones en temps moderns

Barcelona, l’any 1995, es va quedar sense la gira de Voodoo Lounge, de manera que molts catalans van haver de viatjar en autocars organitzats fins a Gijón o Montpeller per no perdre’s la que va ser la millor gira dels Stones des del 1982, quan van presentar Tattoo You en un periple que, ai las!, tampoc va passar per Catalunya. El tour del 1998, en canvi, en el qual els Stones estrenaven un treball més aviat discret, Bridges to Babylon, sí que va fer escala a l’Estadi. Els Stones, en principi, havien d’actuar-hi l’1 de juny, però la caiguda de Keith Richards mentre agafava ves a saber quin llibre dels dalts de la seva biblioteca (inici d’una sèrie de malastrugances que, en els anys següents, provocarien encara unes quantes cancel·lacions més, com la cèlebre trompada, també de Richards, amb un cocoter a les illes Fiji) va fer que el concert se celebrés el 20 de juliol.

Com ja havia succeït l’any 1976 i el 1990, el concert del 1998 va permetre que tota una generació veiés els Stones per primer cop. Van tenir, de teloners, els irlandesos Hothouse Flowers i, després d’aquests, en un escenari proveït d’una immensa pantalla circular al mig, els Stones van irrompre amb ni més ni menys que el riff d’(I Can’t Get No) Satisfaction i Let’s Spend The Night Together, tema d’un any, 1964, que ja aleshores semblava la prehistòria. Flip the Switch, a continuació, va ser la primera de les cinc cançons de Bridges to Babylon que s’escoltarien en el decurs del xou.

En una època de proliferació de cibercafès per tota la ciutat i pel·lícules com Tens un e-mail (estrenada unes setmanes abans, amb Meg Ryan d’actriu), els Stones no van voler quedar al marge de la febre d’Internet i van instar el públic a votar una de les cançons per la via telemàtica, un recurs que recuperarien en la gira del 2014 i que, aleshores, semblava tot un prodigi hi-tech. La guanyadora? Paint it Black, després de la qual la banda va posar en marxa una altra de les novetats d’aquella gira (i tendència a l’alça, d’aleshores ençà, en els concerts d’estadi): tocar tres cançons en un petit “escenari B” al mig de l’estadi. Va ser allà on els Stones –que, en la gira anterior, durant la qual havien fet uns quants concerts en clubs, ja havien redescobert el gust de tocar amb el públic a un pam– van abordar una versió de Chuck Berry (Little Queenie), You Got Me Rocking i el Like a Rolling Stone de Dylan. Al final, i després del reguitzell d’èxits habitual, la banda va marxar havent tocat 22 cançons. En cap altra gira fins la d’enguany tornarien a superar la vintena.

ESTADI OLÍMPIC