Fills de la ‘performance’

Avui s’acaba la desena edició del Festival TNT (Terrassa Noves Tendències). El director artístic Pep Pla reivindica aquest aparador com l’espai per donar a conèixer les veus més emergents, les que extremen el discurs escènic amb el material més quotidià (molts cops, fills de la precarietat) i aporten noves mirades de denúncia, sovint des d’una posada estètica d’un humor ben negre. Els que avui han debutat al TNT seran les veus adultes del demà. Tot és cíclic. Els que ahir esclataven amb el codi postdramàtic, irreverents, ara veuen néixer aquests nous fills de la performance més abstracta. El contagi creatiu es multiplica en aquest cultiu de la Terrassa industrial. Pla va agafar el relleu del Radicals Lliure (que ja havia agafat relleu del Sitges Teatre Internacional) i li ha donat una malla mínima per donar-se a conèixer al públic més inquiet i a programadors catalans, de l’Estat i del Pirineu enllà. La performance és més universal que els idiomes.

Els nous artistes mantenen un duel curiós entre la forma d’expressar-se i la necessitat de narrar un fet palpable, una referència coneguda que permeti traçar un pont cap a allò desconegut. La Señorita Blanco, per exemple, va obrir el festival dijous al vespre amb Nosoyrusa#, un treball de preciosisme escènic i amb un text que buscava la concreció en l’anècdota d’una jove que la inscriuen al registre amb un nom rus perquè el seu pare havia quedat captivat pel drama de la gimnasta Olga Kórbut. Una proposta que evoca la línia de Conde de Torrefiel, avui veritable referència de la cantera tenetera. Però també els joves finlandesos de WHS mantenen una estètica que viatja de les ombres més barroques a l’holograma més fugisser a Cutting Edge. Presenten un joc gore de decapitacions i una reflexió que no arriba a compensar l’univers visual d’uns cranis que desapareixen i que es mira de recomposar. Hi ha una experimentació amb el cos que pot remetre a The great tamer, en un estadi encara per explotar. I amb un treball per anar fiançant l’estètica onírica(viatja del cos físic a l’holograma) amb una tesi dramatúrgica més que expositiva. Els falta la raó per la qual s’han deixat absorbir per les decapitacions. Hi ha moltes mostres de Sant Joan Baptista (un màrtir catòlic de Salomé) i en canvi no hi ha tradició de Maria Estuard, que donaria pas a l’època daurada isabelina; terrible paradoxa.

El TNT fa dos anys que obre la finestra a la canalla perquè pugui experimentar espais en els quals el joc i la representativitat passa a ser subjectiva. De fet, el desig perquè cadascú faci el seu viatge particular és la proposa de The lieder, un treball sobre el silenci i l’oportunitat de compartir una acció reiterativa i, en certa mesura, contemplativa. Tampoc vol transmetre una història, sinó reordenar les pintades de les parets que han trobat per Terrassa Laura Clos i Núria Vila (Closca i Lacol, respectivament). Estan convençudes que la seva estructura, que passa de totxos foscos a instants de llum a través de l’art (i el joc de la llum), respon a una dinàmica que es podria trobar a totes les seves ciutats. El seu repte és anar reconvertint el maping a partir dels traços que localitzin a cada ciutat que els contractin. Veritable repte per a amants del caminar per les ciutats.D’entre els pocs que sembla que estiguin per la trama, són els de Teatronika. Humanitzen tres robots atorgant-los un moviment que captiva, tot arriscant la gravetat i emocionen sense plorar, a partir de reflexions que només es poden entendre des del món binari dels fills d’Asimov. Però aquesta és tota una altra família que busca ser acollida sense desconfiança.