Sang i excés

Shakespeare reflecteix a Macbeth el màxim exponent de l’ambició: aconseguir el poder es converteix en l’únic estímul del protagonista. Ara el Festival Temporada Alta convida la companyia mexicana Los Colochos, que transforma aquest clàssic en Mendoza, introduint-hi elements de la Revolució Mexicana (1910-1920), però també d’altres de l’actualitat més tràgica (corrupció, narcotràfic i violència, per exemple). Es representa avui a El Canal de Salt. Més sanguinària és encara la proposta de Camargo, inspirada en el cas real d’un violador i assassí de menors. Es representa demà a La Planeta. En les dues peces, la violència es produeix en un espai molt pròxim –i, puntualment, el públic hi pot intervenir i fins i tot compartir taula amb els actors–. Els dos equips teatrals admeten que, dins la duresa del tema, hi ha espais en què la tensió s’estova com ara instants de festa, alcohol i un cert humor negre: són obres dures, però alhora celebren “que tenim esperança i que estem vius”, concloïen en la presentació conjunta, ahir al Palau Robert de Barcelona.

Mendoza situa el públic a quatre bandes, encerclant l’acció. Segons Erandeni Durán, “cap país està exempt de l’abús de poder dels governants”, i en aquesta versió s’explora la història de “dos mexicans que volen el poder”. Les bruixes s’han transformat en una gallina que campa lliurement per l’escenari i en una actriu que està inspirada en una xaman, Maria Sabina, que experimenta amb bolets per fer els seus rituals. El seu punt de partida és la Revolució Mexicana, en què hi va haver “molta confusió i molta traïció”. El públic no hi assisteix passivament, perquè, com deia el director, Juan Carrillo, als seus actors, tothom pot ser Mendoza o Macbeth quan es veu posseït per l’ànsia de poder. Moltes referències textuals d’un muntatge que està viu, i que integra diversos exemples d’aquest abús de poder, són picades d’ullet a l’actualitat, un recurs que reconeix molt bé el públic autòcton, però que deixa més freds els europeus, probablement perquè no ho saben relacionar.

El Temporada Alta manté una atenta mirada cap a l’escenari llatinoamèrica col·laborant amb IberEscena. Les properes setmanes hi portaran propostes d’artistes de l’Argentina (Federico León i Mariano Pensotti) i el Brasil (Christiane Jatahy).

I ‘Camargo’

Johan Velandia signa la primera producció colombiana que es representa en tota la història del festival. Es tracta d’una peça triada a l’atzar. Li van proposar una sèrie de tres capítols per a microteatre i va dir Assassins serials. A partir d’aquest títol, va buscar documentació sobre assassins en sèrie. Va descobrir el cas de Camargo –“als anys cinquanta, havia estudiat a la meva escola”–, un home de metre i mig d’alçada, coix i dèbil, que va confessar la violació i l’assassinat de 157 noies a l’Equador i que presumptament n’ha comès una trentena més a Colòmbia. Per l’autor, director i actor (que també interpreta el paper de l’assassí), és una obra d’aventures inversemblant (s’aconsegueix escapar de les presons, com una que estava en una illa envoltada de taurons)i molt cruel. S’hi expliquen vuit casos. El públic s’asseu a banda i banda de l’escenari. Però també se li dona l’opció de seure i compartir beguda i menjar en una taula amb els quatre actors. Camargo va ser un nen maltractat per la seva madrastra, que el feia vestir de nena a l’escola, i que va enganyar durant dos anys la policia equatoriana fent veure que les nenes eren víctimes d’una secta satànica. El va descobrir un psiquiatre, Óscar Bonilla, que després va recollir en un llibre que, durant el reconeixement mèdic, Camargo insistia que ell havia estat enganyat per un altre home guapo i seductor que les violava i per un altre de dolent, que les assassinava. Ell només rentava la sang. Quan li demanaven que fes un retrat, sempre dibuixava el mateix rostre.