Lluís Vilà
ARTISTA
«Sóc escultor perquè sé escoltar»
L'artista de Banyoles Lluís Vilà Vendrell reflexiona en aquesta entrevista sobre la seva obra i el seu pensament metafísic, la seva obra i els seus projectes, sovint amb el pa, com a element espiritual. Explica que és al final d'una etapa i al començament d'una altra
«Sóc en Lluís Vilà, però em van inscriure Martirià. És la meva dualitat astrològica, un fet físic. El meu padrí va dir: ‘Pobra criatura, posem-li un altre nom.' Ara sóc Lluís Martirià Jaume i de petit sóc Martirià Lluís Jaume. Sóc així en la mentalitat espiritual i en el cos present.» «Vaig néixer... els papers de Madrid diuen el 15 i la mare, el 17. Posa-hi el 16 de juny del 1952. A la clínica l'Aliança, de Girona. Vaig ser batejat a la catedral, sota la vigilància del meu parent Bohigas, escultor, cosí germà del meu pare i la vida del qual Quim Fernàndez Callís ha glossat i reivindicat tan bellament en l'últim cartipàs de festes de Sant Martirià, i a la Revista de Girona. Jo no vull tenir un llibre com el que fa en Quim per rescatar aquest artista de l'oblit. Per això arribo a les conseqüències últimes de la vida, com a artista.» Vaig conèixer Lluís Vilà ictiòfag; no menjava carn per res del món. «Ara no menjo peix, ni res que tingui ulls o cames. Menjo ous, llet i vegetals. És una actitud de vida: tampoc no se m'acut menjar un capitell. Respecto la natura. És per no matar; no m'agrada la violència.» Vilà va anar a col·legi a la Vila. Sí, és clar! «Un dia em van cridar els mestres de la Vila perquè anés a fer una xerrada als nens. Arran de la xerrada molts nens em vénen a veure a la botiga perquè volen ser artistes.»
GALERIES
El sistema de galeristes és caduc, perquè interessa més el diner que la creativitat
El sistema de galeristes és caduc, perquè interessa més el diner que la creativitat
LA CRISI
La crisi aguditza la creativitat. Haurà anat bé perquè depurarà tots els infiltrats
La crisi aguditza la creativitat. Haurà anat bé perquè depurarà tots els infiltrats
ESCULTURA DE PA
Farem un pa que serà una escultura. I que podràs comprar pel mòdic preu d'un pa
Farem un pa que serà una escultura. I que podràs comprar pel mòdic preu d'un pa
On fem l'entrevista, de petit, m'hi havia comprat sabates de mudar. A Can Vilà, tenien una botiga a la plaça Major de Banyoles i una a la carretera. Es comunicaven per un hort, avui un jardí escultel·lúric. Diu que m'obsessiona la sabateria. Em fa tanta gràcia com les seves sabates velles amb anses que ha convertit en objecte d'art i que m'ensenya, em comenta que té un vident de capçalera. «És extraordinari. Estic totalment convençut que l'estat físic és un fet temporal que es comença a acabar el dia que neixes. És més fàcil morir que viure. Suposo, com tots els no conformistes, possiblement, intueixo on vaig i intueixo el que he estat.»
–I què intuïu que heu estat?
–«Necessitaries sis fulls més de diari per explicar-ho. En vides passades, tinc referències clares per gent del món de la vidència que m'han explicat altres experiències.»
–Expliqueu-me'n alguna!
–«Ens enfangaríem... És millor intuir-ho... Qualsevol persona que burxi el seu subconscient sap coses. A mi em va despertar el tema Ennio d'Alba, escriptor simbolista italià que va arribar a casa gràcies a Marisa Martelli, una gran pensadora de l'arquitectura que va viure a Creixell, a cal doctor Frigola. Creixell té uns valors tel·lúrics importants, com Banyoles. Banyoles és el segon lloc de Catalunya després de la muntanya de Montserrat. Saps com es diu el riu que passa per Creixell?»
–L'Àlguema.
–«Saps que en àrab vol dir ‘purificar-se assegut'? Ho va descobrir ella, que podria estar sis dies parlant sense una coma.»
–Com vós?
–«No. Jo sóc escultor perquè sé escoltar. En canvi, pintar és un fet íntim: tu i les teves eines. Per a l'escultura necessito una comunicació exterior amb els industrials que t'ajuden, el de la foneria o el flequer. Ennio d'Alba em comença a fer veure el llenguatge no escrit, que és més important que l'imprès. Això em va molestar: és com els psiquiatres que volen psicoanalitzar cada dibuix.»
–I això us molesta?
–«Ho fan de manera inconscient. Volen posar etiquetes a tot arreu, com fem força tots... Però a mi, en 25 anys ningú no ha aconseguit posar-me cap etiqueta. Daniel Giralt-Miracle diu que sóc una rara avis, perquè sóc inclassificable.»
–Fa anys em vau explicar que havíeu estat abduït.
–«Si explico això, tot el que he dit fins ara serà paper mullat. Diàriament, tots som abduïts per la gent que ens creuem pel carrer i estan mancats d'energia o pels albarans d'un funcionari. També ens abdueix el gran desordre. Deixem-ho aquí.»
–Quan he arribat, després de saludar-nos, m'heu parlat del vostre contacte permanent amb un vident?
–«El resultat de l'obra pictòrica és produït per la mirada interior; per això, el llenguatge de figuració el trobo limitat i prepondera la tècnica, més que el resultat. Estigues segur que es veuen més coses amb els ulls tancats. Per això has d'utilitzar tot el que tens a l'abast, de la mateixa manera que uses els professionals de la ment. Pots consultar el gran ventall que ens ofereix aquest món interior, la vidència, que a molts artistes ens agrada. Saps què fan els recs de l'estany?»
–En quin aspecte, en l'agronòmic o en l'esotèric?
–«En el psiquiàtric. El fet que de l'estany surtin tants recs fa que a Banyoles hi aflori l'ingeni o un desordre neurològic. M'ho ha explicat un psiquiatre, fill de la saga de psiquiatres Obiols, del que portava en Dalí. I ho visc.»
–Banyoles havia tingut una marxa artística espectacular amb la Llotja del Tint com a espai central. I els Lluïsos: Lluís Pau, Lluís Güell, Lluís Vilar.
–«La marxa artística és dispersa, fruit de la síndrome de la crisi i, suposo, de l'egocentrisme artístic. El Grup Tint era una referència perquè hi havia una posició, una posició política, que ha quedat diluïda.»
–La democràcia ho va diluir? Com a Figueres.
–«No ens vam saber organitzar en democràcia.»
–Quin és l'efecte de la crisi?
–«Penso que en aquest moment tinc efervescència creativa. La crisi aguditza la creativitat. Després de la crisi ve l'eufòria. La crisi haurà anat bé perquè depurarà tots els infiltrats.»
–De disseny me'n voldreu parlar?
–«Em va arruïnar. El mateix mal que la pesta a l'edat mitjana l'ha fet el disseny. Sota la bandera del disseny s'han fet atrocitats. Només has d'aixecar el cap... Hi ha tanta lletjor que si no n'estigués vacunat no sortiria mai de casa.»
–Ni per anar a museus o a galeries?
–«La cultura fa por, per això tan poca gent entra als museus i a les galeries. Passa més gent per un restaurant en un cap de setmana que en una galeria en tres mesos.»
–En què treballeu ara mateix?
–«Ara faig moltes coses: exposicions, un show room, un vídeo, amb en Xavi Pérez Mati i dos llibres, que codirigim amb Ricard Planas. La mare, que té 87 anys, diu que no s'ha de parar mai i que així el cor tampoc no dirà prou. El més interessant, perquè resumeix la meva filosofia, es diu De l'endrapar a l'undripping. És del procés de quan vaig sortir al carrer per mostrar de manera formal el treball amb el pa, que es va exposar a la Fundació Miró el 1984. L'altre és sobre Borges.»
–Ja em ve just de saber què és el dripping. No és la tècnica artística de deixar gotejar la tela i que surti el que Déu vulgui?
–«Endrapar i undripping és una ironia fonètica derivada de l'eat art, l'art menjable. El menjar, quan és substantiu, és material escultòric. I menjar, quan és verb, té un sinònim que és endrapar. Al llarg del temps, en aquest recorregut de flirtejos i investigació plàstica, he acabat innovant amb una tècnica pictòrica, que molt bé va batejar l'amic i crític d'art Eudald Camps. L'undripping consisteix a endrapar la pintura. En aquest llibre, doncs, hi escriuen quatre persones: Ricard Planas; Pilar Parcerisas, que em va descobrir la faceta menjable; Arnau Puig, i Eudald Camps. Això englobaria una trajectòria de 25 anys.»
–Vicent Todolí, director de la Tate Modern de Londres, i Richard Hamilton, un dels pares del pop art, han dirigit Menjar per pensar, pensar per menjar, un llibre que reflexiona sobre l'univers creatiu de Ferran Adrià, la cuina d'avantguarda i la seva relació amb el món de l'art. Quan parleu de menjable voleu dir que es pot menjar?
–«No, però acabaré presentant el pa Vilà.»
–Pa Vilà?
–«Sí, i es podrà menjar i es vendrà a la fleca de Can Japet, que és el meu traficant de pa i, per petició del seu fill, es farà.»
–I per què el pa de Can Japet?
–«M'agrada en Japet perquè és l'únic flequer que riu. Farem un pa que serà una escultura. I que podràs comprar al mòdic preu d'un pa. Això serà food art. M'interessa el simbolisme de la cultura cristiana, perquè el pa representa el cos de Crist i és una presència diària i constant. Aquest pa escultura beneirà les taules com abans ho feien els quadres del Sant Sopar del menjador. Aquest pa és inspirat en la sardana Maria de les Trenes.»
–Parenta d'en Saderra, el compositor.
–«Que tot quedi a casa! Serà el primer pa de la civilització humana que estarà dret i presidirà la taula, i no pas com aquells quadres de l'Últim Sopar, que estaven penjats. Serà una trena descabellada, feta amb farina de Banyoles.»
–Sou panarra?
–«No. Menjo el just. El pa m'agrada com a element espiritual i artístic. El pa és el fil conductor de la meva obra durant tots aquests anys. Tot plegat es resumeix en un projecte expositiu anomenat Catalan Pa-wer , que mostra el meu itinerari amb noves aportacions.»
–Vendreu pa a la galeria?
–«No, però Karin Torres Raschenberg, que es cuida de la botiga d'art, porta formatges que fan a casa seva.»
–Si ni són de llet crua no m'interessen.
–«Per cada 50 formatges et pot regalar un quadre. Abans regalàvem globus i pilotes de goma a qui comprava sabates.»
–Em fa gràcia el cartell que diu: «Posi un Lluís Vilà a la seva vida pel mòdic preu de 50 euros al mes.»
–«Això em fa botiguer.»
–Una galeria no és una botiga? Els quadres bé s'han de vendre. Tot i que no sou un tipus comercial.
–«No ho sóc, de comercial.»
–Teniu un mecenes?
–«Si no existissin els mecenes, els artistes no podrien investigar i l'art no evolucionaria. M'agrada poder-me sorprendre cada dia. Per Sant Jordi inauguraré un show room, al Puntal d'Arts, al carrer Girona. Aquest show room l'enllesteix l'amic i millor persona, i gran interiorista, Lluís Pau.»
–A l'antiga Nutrex?
–«Serà un espai permanent on es podrà veure el Lluís Vilà actual, presència a l'art contemporani, però tenint en compte que sóc referència. El material del show room serà variable, segons el que faci en cada moment. Es complementarà amb la Cort, la galeria de la plaça. Fixa't que la T s'escriu al revés.»
–Jo no ho podré pas posar?
–«Ho expliques. La T s'escriu al revés perquè la cort és on mengen els reis i on mengen els porcs. És la grandesa d'un espai d'art: on hi té cabuda tothom.»
–Què ho fa que tingueu la vostra galeria?
–«A vegades, és més noble el que ven llegums que el que ven art. El sistema de galeristes és caduc perquè interessa més el diner que la creativitat. El sistema galerístic és mort. Qui ven llegums se les ha cuit ell mateix i sap què ven. Hi posa amor. Hi ha d'haver alguna cosa més que vendre.»
–Així també sou el vostre galerista?
–«Sí, però matisem-ho. Sóc el director del meu projecte galerístic, tot i que no m'agrada ser-ho; la síndrome del botiguer no m'agrada. Però ho he de fer, a causa de doloroses experiències de gent que m'ha voltat de funcionariat fenici, operístic, galerista... Hosti, semblo en Jaumó Fàbrega adjectivant. Em dóna més pau el procés creatiu. Avui he començat a fer quadres per meditar. Ara estic en una fragilitat esotèrica perquè s'evapora la pintura de la tela, perquè els meus àngels de la guarda la posen en el lloc que la meva mà conduïda per la raó no sabia posar.»
–Em sembla que he d'agafar aire.
–«No acollonis. No dic res de l'altre món. Cada segon tinc al cap 30 milions de coses i estic en contacte directe amb el meu vident.»
–El llibre sobre Borges com el plantegeu?
–«És basat en el relat curt de Borges El congreso del mundo. Em va interessar, primer, perquè era curt i, després, perquè era il·lustrat magníficament per l'editor italià Franco Maria Ricci amb mapes tàntrics de l'Índia, i que ja és un següent pas des del punt de vista estètic i, possiblement, més d'acord amb el nostre temps.»
–Com el plantegeu, el vostre llibre?
–«El llibre serà sobre el treball que he fet a partir de la lectura de l'edició de Borges amb les il·lustracions de Ricci. Una gent vol fer el congrés i es dediquen a recollir tots els llibres que troben sobre saviesa, i quan els van tenir tots, després d'anys de xerrades, van decidir cremar-los perquè no serveix de res tenir tants de llibres acumulats, perquè tot és en un. El meu treball serà la visualització del que he fet jo i que per a mi obre unes portes i en tanca unes altres.»
–Què tanca?
–«Tanca una època de la qual ja estic tip. Tip del consumisme, però sempre hi caic. Tots som víctimes del consumisme. Vaig dir: plego de voler canviar la societat. Ja saps que només la poden canviar els artistes i els terroristes.»
–I els polítics?
–«Els polítics? Els polítics no poden ni volen canviar res. Són funcionaris de luxe. I sempre és millor crear que matar. M'agrada escriure, però em fa mandra. És més fàcil pintar.»
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.