Amassar la intuïció amb el talent

Mirant d’obviar el daltabaix financer del Temporada Alta per culpa d’una interpretació creativa de l’Agència Tributària que, de moment, només es coneix que afecta empreses i patronats catalans, les companyies de creació contemporània han mostrat els seus treballs acabats de sortir del forn. Lali Ayguadé oferint un crescut i ben ballat IUanME; Conde de Torrefiel completant un treball que porta més d’un any de recerca, Guerrilla; Roger Bernat demostrant que ressona més dolorosa la seva obra sobre els suïcides gihadistes de No se registran conversaciones de interés, i, sobretot, Quim Giron fent que un totxo de fang fresc s’expressi i el doti de rostre grotesc i animal a Fang. La cultura contemporània també s’amassa amb molt de treball i un pessic de talent i d’intuïció imprescindible.

El cap de setmana dels programadors va oferir fons a 10 espectacles contemporanis (també s’hi van incloure les instal·lacions teatrals de Romeo Castellucci i de Christiane Jatahy o el documental sobre Angélica Liddell i el solo de Pep Ramis The mountain, the truth and the paradise) i també va permetre que companyies com La Veronal o l’Agrupación Sr. Serrano mostressin els projectes que estrenaran els propers mesos. Són projectes que tenen molt bona rebuda a Europa però que no troben actuacions a Catalunya ni a l’Estat espanyol, “perquè no hi ha circuits” que els acullin, lamenta el director del Temporada Alta, Salvador Sunyer. La creació contemporània és la llavor de les arts escèniques del demà i no saber construir un espai per a artistes i públic és extingir un viver que el fa dinàmic.

Lali Ayguadé (1980) és una ballarina que després de ballar per companyies de prestigi com ara Akram Khan, Hofesh Schecter i Roberto Olivan, va tornar a Barcelona per construir-se com a coreògrafa. Després d’un Kokoro (2015) que ja ha tingut molt bona rebuda, aquest IUanME fa un pas més que la consolida amb una dramatúrgia que equilibra comèdia i drama, la dansa amb molta qualitat de moviment amb un punt d’humor teatral. Segueix treballant la trilogia de la transformació, ara imaginant-se la trobada d’uns amics en un funeral (i un telèfon greu que anuncia la més negra de les notícies).

Per la seva banda, Giron torna amb un solo que, sense paraules però amb unes mirades d’intel·ligent complicitat, retorna a un costat blanc i lluminós de la creació. Abans, els Animal Religion havien furgat per llocs lúgubres, un punt caòtics en el Sàpiens Zoo (Trapezi, 2016). El fang, modelat amb caigudes, permet construir plataformes altament inestables sobre les quals Giron penja les seves verticals. La majoria de l’univers sonor es construeix a partir dels elements amb què es pot treballar el fang, com ara l’aigua i el fil per tallar-lo a filets. Evidentment, quan es pensa en coreografia i fang cal remetre’s a una peça com Paso doble amb Josef Nadj i Miquel Barceló. Ara, la lluita es fa amb les mans. Del Sapiens de l’anterior espectacle ha erigit un homo faber que crea, juga i disfruta en la descoberta.

Conde de Torrefiel ha pogut ensenyar per primer cop a Catalunya el seu treball de recerca, Guerrilla, que en realitat es limita a incloure alguns elements verídics a la seva narració onírica i amb el seu habitual agnosticisme humà. L’únic que se salva del poder insaciable de l’economia és l’avorriment, diuen provocadors mentre convoquen a la imatge quieta, la contemplativa i el soroll coreogràfic per contrastar amb els textos en off. Roger Bernat reconstrueix les transcripcions telefòniques en petits fils i obliga el públic a perdre’s bona part de les trames. Fragmenta, escapça i amassa de nou. Gat vell, sap que la intuïció és la mare capriciosa del talent.