Un clam pel riu Ter

La vila de Torroella de Montgrí té, entre molts altres, el mèrit d’haver esdevingut l’escenari d’una de les primeres manifestacions ecologistes del nostre país. Ens trobem a l’estiu del 1976, pocs mesos després de la mort del dictador, en un període en què es manté dempeus l’estructura administrativa del franquisme i, que, per definició, es converteix en terreny adobat per als desgavells urbanístics i els atemptats al medi ambient, uns i altres fets amb la més absoluta impunitat. A la meitat del mes de juliol, l’aigua del Ter apareix amb un aspecte lletós que, a poc a poc, pren tonalitats vermelloses. Milers de peixos agonitzen a les lleres o malden per trobar aigua neta entre els canals de regadiu. L’emmenitzament també arriba a les aus i als camps, on es malmeten collites senceres. L’escenari és dantesc, i la indignació de la població creix a mesura que es descobreix la inoperància de les autoritats i la impunitat dels responsables. A poc a poc, alguns ajuntaments i més de 70 entitats, des d’associacions de veïns fins a confraries de pescadors, uneixen forces i signen un manifest per reclamar responsabilitats i solucions. Paradoxalment, l’Ajuntament amfitrió no s’hi suma i es limita a dir que “ha rebut l’escrit”. La mobilització ciutadana donarà com a resultat el Comitè de Defensa del Ter. Tal com recordava anys després el senador Francesc Ferrer, “el fet tindrà ressonàncies extraordinàries”: “Per primera vegada d’una forma generalitzada, de forma unànime, l’opinió pública es manifesta en contra de la contaminació del riu Ter, i condemna sense atenuants una catàstrofe ecològica sense precedents.”

Les pressions dels poders fàctics intenten evitar-ho, però el Casal del Montgrí decideix convocar els ciutadans per tal d’expressar el malestar i reclamar solucions urgents. La data escollida és el 7 d’agost del 1976 i el punt de concentració es fixa a la plaça Quintana i Combis. La tensió és màxima. Durant tota la tarda, desenes de grisos, desplaçats expressament des de Girona, ocupen la vila per tal d’atemorir la gent. Malgrat tot, l’assistència és multitudinària, de 4.000 persones segons els organitzadors i 3.500 si fem cas dels informes oficials. Poc abans de les 9 del vespre, quan els primers manifestants surten de la plaça Quintana i Combis, una part de la policia es concentra a l’interior de la Casa de la Vila i “el resto en sus vehículos en las immediaciones del mismo, sin hacerse visibles”, segons es llegeix en un informe adreçat al governador civil. A la capçalera de la manifestació hi ha una gran senyera amb la inscripció “Salvem el Ter”. I durant tot el trajecte els assistents enlairen una gran quantitat de pancartes i criden “Xuclà dimiteix, el poble ho exigeix!”, una referència al president de la Diputació. L’informe policial també es fa ressò de la presència d’“un ataúd negro en el que encima ponía «Ter 1976»; uno de los que llevaban el ataúd, con el micrófono y altavoces, emitía frases lúgubres relativas a la muerte del Ter. Figuraba también un pez ahorcado en un cadalso y del extremo de la cuerda un saco con la inscripción: «INTERESES CREADOS», el que portaba el saco a la vez llevaba en el pecho la siguiente inscripción: «CAPITALISTAS-TORRAS HOSTENCH.»” La referència apuntava clarament a l’origen de la contaminació; però en aquells moments les preocupacions de les autoritats estaven molt més centrades en la “localización de los autores del lanzamiento y distribución de propaganda política”.

Des de la plaça Quintana i Combis, la manifestació segueix recorrent els carrers Calvo Sotelo, José Antonio, José Sabrià, General Mola i Plaza Nacional; un petit recorregut a través del nomenclàtor franquista. Quan arriben a l’ajuntament, es lliura un manifest de cinc punts en què es denuncia la negligència dels responsables, es demana una investigació oficial, es reafirma la necessitat de constituir una comissió i es reclama la participació del poble per resoldre la problemàtica. La manifestació remourà les consciències, però no provocarà dimissions ni sancions. Tal com recordava dies després l’escriptor Rafael Nadal, les autoritats mantindran “un silenci vergonyós que constituïa un verdader menyspreu envers la gent”.