D’ençà de l’enderrocament de la monarquia borbònica, el 29 de setembre de 1868, el malestar de molts sectors creix; sobretot per la timidesa de les reformes i la voluntat d’anar més enllà. Hom rebutja la monarquia unitària i aspira a la república federal; però també aflora un malestar social provocat per la crisi de subsistències i la reivindicació de l’abolició de les quintes i els consums. La revolta que s’ordeix té, doncs, un clar component social.

El 3 d’octubre, Francesc Sunyer publica una proclama que representa el tret de sortida de la insurrecció. En el text, es fa una crida als republicans de l’Empordà: “Armaros de todas las armas, fusiles, escopetas, pistolas, hoces, que todo es bueno para pelear por la libertard, muy unidos con nuestros amigos de Gerona y La Bisbal, marchemos a tomar posesión de la capital de la província, instalando en ella la Junta suprema revolucionaria.” Un altre dels cabdills republicans, Pere Caimó, comença a formar un petit exèrcit i al crit de “Visca la República Federal!”, ocupa el convent, l’ajuntament i els accessos de Sant Feliu de Guíxols. Aquell mateix vespre arriben a la Bisbal, la capital del districte, que es converteix en l’epicentre del republicanisme federal. El dia 3, a mig matí, un dels escamots, armats i amb timbal i trompeta, recorre els carrers de la vila i des de la plaça proclama un ban en què es declara instituïda la República Federal. A poc a poc es concentren a la vila més de 3.000 republicans disposats a estendre la república federal arreu del país. Malgrat el que proclama La cansó del 6 d’octubre, no tots són “fills de la comarca”. També n’hi ha de Llagostera, Cassà de la Selva i altres poblacions gironines.

Quan es té coneixement que a Girona s’organitza una columna de I’exèrcit per reprimir els insurrectes, els caps republicans es reuneixen i decideixen defensar la vila a ultrança. En els preparatius hi té un paper fonamental un suís anomenat Radaelli, que “demostró primero su buena inteligencia y mas tarde su ardiente entusiasmo por la defensa de la república, viéndosele con actividad y celo poco comunes, recorrer todas las posiciones y atender con minuciosidad á las necesidades de los defensores de las barricadas”. Els preparatius són, efectivament, minuciosos. S’aixequen fins a 56 barricades i es converteix el convent en un fort artillat, amb cinc canons procedents de Sant Feliu de Guíxols.

El 6 d’octubre, a dos quarts de quatre de la tarda, les tropes governamentals, comandades per Romualdo Crespo, es presenten a la vila de la Bisbal; i, de forma immediata, comença l’atac, centrat a la zona de la Bordeta. El brigadier, “prudentemente resguardado en unas tejerías muy distantes del combate, reiteraba sus órdenes de avanzar a todo trance, cosa del todo imposible”, segons el testimoni del mateix Caimó. Les baixes es reparteixen entre els dos bàndols i també afecten alguns veïns de la zona. Segons alguns escrits, les forces governamentals arribaran a tenir 9 morts i més de 60 ferits. És en aquest moment quan es produeix el conegut segrest de Pere Caimó. Segons, aquest, el capità de la tropa el convida a parlamentar: “Véngase V. conmigo, Sr. Caymó, que yo respondo de V. con mi propia vida.” Davant d’aquest gest de confiança i desatenent les recomanacions dels seus partidaris, Pere Caimó surt amb la bandera blanca i és capturat pels assetjadors, sense deixar d’esperonar els seus partidaris: “Foc, que ens han enganyat!” La lluita no s’atura fins al capvespre, quan la tropa aprofita la foscor de la nit per fugir cap a Girona per tal de buscar reforços.

L’endemà, els carrers de la Bisbal apareixeran deserts. Alguns dels veïns abandonen la població per evitar un altre atac, que es preveu molt més dur que l’anterior. Els insurrectes, finalment, decideixen dissoldre’s. Alguns tornen a les seves cases, d’altres s’amaguen, i alguns decideixen travessar la frontera i emprendre el camí de l’exili, com ara Josep T. de Ameller. A partir d’aleshores, l’episodi dona pas al debat polític, que arribarà fins al Congrés dels Diputats i s’airejarà a través d’una bona quantitat de llibres i opuscles; i també al mite del 6 d’octubre.