cultura

des del laberint

mireia rosich

Servidores de muses

Men­tre encara estem res­pi­rant aro­mes liles d’aquest dia inter­na­ci­o­nal de la dona que ha dei­xat tan­tes por­ta­des de dia­ris –i espe­rem que poste­ri­ors con­seqüències– ensu­mem ja les roses de Sant Jordi, i per això vol­dria recu­pe­rar la figura de Safo, con­si­de­rada per alguns com la pri­mera dona poeta d’Occi­dent. Si Homer par­lava de bata­lles i herois, Safo par­lava d’emo­ci­ons, i ho des­cri­via de tal manera que Plató la va con­si­de­rar la desena musa. S’ha con­ser­vat poca obra en relació amb l’extens cor­pus que es dedu­eix que va escriure, però, una vegada més, ha trans­cen­dit més la lle­genda i les (mol­tes) espe­cu­la­ci­ons sobre el per­so­natge que la qua­li­tat literària, el talent o la inno­vació. 

Se la coneix com a Safo de Les­bos, l’illa on va néixer, de la qual tris­ta­ment hem sen­tit a par­lar molt en els dar­rers anys pel fet de ser la porta d’entrada dels siri­ans en la seva fugida de l’hor­ror cap a l’anhe­lada (i sobre­es­ti­mada?) Europa. Estar tan allu­nyats de la capi­tal, a tocar de l’Àsia Menor –actual Tur­quia–, impli­cava en el segle VII aC alguns mati­sos. Les dones, en aquest cas, gau­dien de més lli­ber­tat que en nuclis com Ate­nes i Esparta. Sem­bla que Safo edu­cava noies joves de l’aris­tocràcia en lite­ra­tura, música, dansa i altres arts, i les seves selec­tes alum­nes sor­tien sabent reci­tar per­fec­ta­ment, per això en les repre­sen­ta­ci­ons artísti­ques gai­rebé sem­pre tro­ba­reu Safo amb una lira, el seu atri­but per dis­tin­gir-la. La poe­sia es con­ce­bia per ser can­tada per un aede (rap­sode) amb l’acom­pa­nya­ment musi­cal.

Ara bé, així com for­mava part de la nor­ma­li­tat que Plató ensenyés en una acadèmia o Aristòtil en un liceu, la imatge d’una mes­tra i el seu cer­cle de dones, reu­ni­des soles en algun lloc remot d’una illa del Medi­ter­rani, “la casa de les ser­vi­do­res de les muses”,  era (i és) tan xocant i seduc­tora que ha gene­rat rius de tinta, fins al punt que de Les­bos n’ha deri­vat el terme les­bi­ana i les­bi­a­nisme.

En el qua­dre de la pin­tora ame­ri­cana (dona!) Amanda Brews­ter Sewell, veiem tres dei­xe­bles escol­tant aten­ta­ment Safo –que sub­jecta l’ins­tru­ment– recol­za­des unes sobre altres amb natu­ra­li­tat. Curi­o­sa­ment és habi­tual emplaçar-les en un pati o jardí, entorn idíl·lic per emmar­car figu­res feme­ni­nes. El con­junt és tan irre­sis­ti­ble que ha fet volar la ima­gi­nació sobre si man­te­nien rela­ci­ons entre elles, si era un bor­dell de luxe, si era per for­mar les dones per al matri­moni..., però del cert no es pot saber res i aquest mis­teri ho fa més atrac­tiu encara. Lle­gir els ver­sos de Safo des­cri­vint el desig i invo­cant Afro­dita, deessa de l’amor, no fa res més que per­pe­tuar aquest rubor.

No és impor­tant si Safo era molt morena i menuda, com es diu, ni si Cleòpatra tenia el nas gros o petit, és el que van fer i el que van ser, sobre­tot quan ho tenien tan (més) difícil. I avui en dia? Algú ha sen­tit mai, per exem­ple, algun comen­tari sobre les ulle­res (ano­di­nes) de (M.) Rajoy? De la Soraya sí. Algú ha dit mai res del pen­ti­nat del Quim Arru­fat? De l’Anna Gabriel sí. I seguiríem. A mi m’agra­da­ria més saber quins lli­bres lle­gei­xen tots ple­gats. Els idi­o­mes que par­len ja ens donen pis­tes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.