“Estimar la gent és molt important, indispensable, per a qualsevol feina”

l 1985 va entrar a la Casa de Cultura de Girona per ajudar a muntar la I Mostra d’Art amb Josep M. Joan i Rosa i Carme Martinell, i s’hi va quedar. Durant més de trenta anys, ha estat el responsable oficiós de la programació artística de l’espai, sempre des d’un segon pla, discret i disponible. El 25 de gener passat es va jubilar, just per afirmar que ha assistit a l’evolució de l’art gironí de l’últim quart de segle. Nebot de l’artista Modest Cuixart i net de l’arquitecte Josep Goday, Sebastià Goday i Cuixart (Barcelona, 1953) hauria volgut ser pintor, però ha acabat sent una cosa millor: una bona persona, un observador nat, un lector fi i un performer inesperat.

A Barcelona hi vaig estar poc, fins als quatre anys, i perquè el meu pare, Francesc Goday, era notari. Anàvem allà on el destinaven. Abans de Santa Coloma, havíem viscut al Pont de Suert, i a mi van engendrar-me a Fiñana, un poblet d’Almeria. A Barcelona vivíem al carrer Aragó, al mateix edifici on el germà del meu avi arquitecte, Salvador Goday, que havia estat un gran pediatre, tenia la clínica.

A vegades els cromosomes no es combinen bé. Soc un cromosoma equivocat.

Quan treballes amb artistes no pots pretendre passar-los al davant i fer-te notar. Per a qualsevol feina, de fet, l’estimació és molt important, molt. Indispensable. Potser és una herència cristiana, no ho sé, però tinc clar que has d’estimar la gent, saber buscar-los les coses bones. A vegades, és veritat, costa, però això no significa que hagis de destruir l’altre. Ho vaig aprendre de la meva mare, que mai va dir mal de ningú. Ara bé, sé quins són els artistes bons i els dolents. Em sembla que sé discernir, i normalment no m’equivoco. Això potser m’ha quedat poc discret...

Deixa un pòsit que has de treballar. Jo ho he fet parlant amb la gent, llegint molt, anant sovint al cine. Els més joves no ho valoren, això: creuen que ni davant ni darrere d’ells no hi ha res, que han estrenat el món. Ho refien tot al que surt a la televisió o en una pantalla, i, és clar, Shakespeare no hi surt: l’haurien d’anar a buscar. L’altre dia, a Tolosa de Llenguadoc, em van explicar que un home ha muntat una galeria només perquè cada dia, en travessar un pont, veia des del cotxe un quadre que el fascinava a la finestra d’un despatx. No ho trobes meravellós? Una cosa així et retorna la fe en l’espècie humana.

La tecnologia farà les coses més fàcils, però no canviarà el món. Fixa’t que hi ha més fatxes que mai. De tota manera, jo vaig aconseguir deixar de fumar gràcies a la tecnologia: volia estalviar per comprar-me un router.

Era a finals dels noranta, quan en Carles Puigdemont dirigia la Casa de Cultura i es va ficar entre cella i cella que havíem de tenir correu electrònic. No va parar fins que el vam tenir instal·lat, però no podíem enviar res perquè ningú més en tenia, ni l’Ajuntament de Girona, ni el de Barcelona, ni la Generalitat! Gràcies a en Puigdemont, i a Vicent Partal, que van ser els que ens van introduir a internet, m’hi vaig aficionar i vaig voler tenir també a casa el meu router, que segurament devia anar amb pedals.

Pensa que en Joan Saqués encara va ser més original: sempre explicava que va aconseguir deixar-ho anant a veure un curandero a La Rioja que li va fer allò de la ‘imposició de mans’.

A mi m’hauria agradat ser artista, però no tinc habilitats manuals. Un dia vaig començar a fer-me fotos mentre muntava les exposicions i a penjar-les al Facebook, i m’hi he aficionat. No pretenc fer riure, sinó generar una imatge que capgiri la realitat. En Lluís Freixas em va fer notar que quasi sempre hi ha la idea d’anar-me’n, la mort, i és veritat. Potser és el meu únic divisme, perquè sempre hi surto jo, però tot és molt senzill, molt ràpid, sense attrezzo ni preparació. Ara, però, m’he quedat sense plató... Ho hauré d’intentar adaptar al pati de casa.

Molt poc, un parell de poemes a l’any. Dic el vers de Nadal i para de comptar. Però llegeixo molt, sobretot contes.